David Gálvez serà recordat, sens dubte, per haver complert amb excel·lència una vella profecia secreta. Ha publicat, contra el neguit dels incrèduls, la gran novel·la argentina escrita en català: Cartes mortes, bell títol capturat de l’expressió anglesa dead letter office. Una inusual novel·la epistolar que no s’està, però, de submergir-se quan toca en la seducció digital.
Sigui quin sigui el destinatari de les cartes, importa que el protagonista investigui la primera mítica traducció del Ferdydurke de Gombrowicz a l’espanyol, l’activitat de Duchamp a Buenos Aires o altres fets o al·lucinacions —Piglia, Hitler i Kafka o Tomás Eloy Martínez, Ibsen i el Palacio de las Aguas— que situen la capital argentina en el centre d’una conspiració orquestrada al voltant d’un sol individu, encara que tot comenci, diríem, a casa: amb Artaud i Palau i Fabre.
Tantes coses que la lectura avança al ritme de les moltes preguntes que suggereix. Per exemple: és important de debò determinar la hipotètica participació de Cortázar en la primera edició de Ferdydurke? Potser sigui important per a un fanàtic de Gombrowicz o de Cortázar, evidentment, però és important també si la recerca esdevé un dels fils principals d'aquesta novel·la. És a dir, és rellevant perquè és rellevant a Cartes mortes.
I més preguntes: quins són els límits de la interpretació per gaudir o comprendre una obra, literària o artística, o uns fets, històrics o urbanístics? És a dir: fins a quin punt els lectors no som res més que paràsits de les obsessions dels altres?
Tens l'incert honor de ser el primer que dedica unes paraules públiques a "Cartes mortes". I jo, l'honor cert de gaudir-les. T'estic molt agraït. Potser ets el meu primer lector crític en la nostra particular "pampa salvatge".
ResponEliminaEn tot cas sóc jo qui ha de donar les gràcies per les fantàstiques hores de lectura que he gaudit. Una simple impressió dominical no fa justícia a Cartes mortes; desitjo que la crítica de casa nostra s'hi fixi com cal. Sort!
ResponElimina