dilluns, 21 d’abril de 2014

El típic post de Sant Jordi

 


Per Sant Jordi sempre apareix un llibre per auxiliar-me. Un misteri. És el llibre que pot satisfer tant la fam dels lletraferits més perepunyetes com el desig de teca de la bona dels lectors més desacomplexats, és a dir: dels lectors. El llibre sense peròs. Enguany aquest llibre és El franctirador d’Albert Pijuan. 



En el meu cas de lector erràtic, perquè hi trobo un dels temes que més m’apassionen: la representació de la consciència en la novel·la; el gran tema, de fet —tinc pendent el vistiplau de crítics i acadèmics— de la narrativa —de la literatura en general?— del segle XX i, som-hi!, del segle XXI. La manera de tractar-lo és, literalment, excepcional.
També és excepcional Cartes mortes, de David Gálvez: una novel·la epistolar en què l’entrellat no es troba en la peripècia sinó en la fluctuació de les obsessions literàries del narrador protagonista. Un llibre que s’adreça, per tant, a un públic més reduït, encara que no necessàriament de lletraferits perepunyetes: els perepunyetes són sempre perepunyetes, és la seva desgràcia. Què hi farem!

Un altre membre afortunat i estrany del catàleg de l’editorial Les males herbes és Alteracions d’Adrià Pujol, un recull de narracions que té molt de setge literari a la paradoxa i que obliga sovint a rellegir, de manera que duplica o triplica el gaudi de moltes pàgines. Només per això ja és una excel·lent inversió.

També és, diguem-ne, un artefacte paradoxal, procedent del vessant més oulipià de la cosa literària, Totes les estacions de França d’Oriol Ponsatí-Murlà, un treball d’orfebreria narrativa lúdica al·lucinant.

Sembla que gastaré l’adjectiu excepcional en aquest post. O els adjectius en general. Ara la culpa és de L’endemà de tot, de Lluís Calvo, una novel·la rara, amb moltes veus garbellades per un narrador protagonista un pèl desordenat, que ravaleja per les seves pròpies històries i preocupacions i per les històries i preocupacions dels seus amics, amb excursos, marrades i repeticions amb variacions que trobava molt a faltar. Compte! És una novel·la de butaca, no de metro.

new mYnd del Colectivo Juan de Madre ha estat tot un descobriment. Faig tard amb aquest autor, ja ho sé, però és la gràcia dels #dempeus: que comences a llegir un llibre per cortesia, per dir quatre mots amb un cert fonament abans de l’acte, i et trobes absolutament encantat per una història literalment fantàstica. No cal dir que La insólita reunión de los nueve Ricardo Zacarías es troba entre les pròximes lectures.

Una altra visita a l’obrador d’Aristas Martínez abans de continuar: La segunda vida, escrit per Matías Candeira i il·lustrat per Javier Jubera: una història densa i delicada amb humits ressons lovecraftians i d’una bella tristesa sobrenatural. I a més a més, el llibre és preciós.

Ara que em sento confortable en el terreny de la fantasia, és el torn d’una novel·la amb un gran sentit de l’humor i amb el monstre més maligne, entremaliat i entranyable que m’he trobat mai. És, òbviament, El monstre de Hawkline, de Richard Brautigan: un western gòtic tot terreny que no defrauda gens.

La casa de hojas de Mark Z. Danielewski és terror innominable.

Terrorífica és també Le ParK, de Bruce Bégut, una distopia que com una sala de miralls deformadors d’un parc temàtic ens torna, però, una imatge aberrant i exacta de la tangible realitat real.

I tot esmentant la realitat real, ara m’adono que el realisme realista es troba força lluny de les meves darreres lectures. Fins i tot l’hiperrealisme minimalista de l’excel·lent Taipéi de Tao Lin o Lolito de Ben Brooks han de fer servir filtres o limitacions deliberades per provocar l’addicció de llegir-los.

Un cas similar seria el de Kassel no invita a la lógica, d’Enrique Vila-Matas, potser no el millor Vila-Matas però sí un gran Vila-Matas, amb el benentès que un pet d’Enrique Vila-Matas conté més literatura que molts patracols sobrevalorats. A banda del fet que la novel·la transcorre a la Documenta de 2012, i per tant amb connexions literàries amb Mario Bellatin i Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) d’Albert Forns, entre d’altres, m’ha fascinat la generositat amb què el narrador s’acosta a la creació aliena. Una actitud que val la pena destacar, perquè és a partir de la lectura sense prejudicis que és possible sorprendre’s i descobrir grans obres, ja sigui en el món de l’art, ja sigui en la cosa literària.

I un cas diferent seria una de les bombes de la temporada: Deu de desembre de George Saunders. Brutal, i punt.

Veig que m’estic allargant massa, que hores d’ara ja hi ha massa recomanacions de Sant Jordi pertot i que em sembla que no contribueixo gaire a aclarir res. Acabaré aquesta part del post amb dues lectures obligatòries: 

Els nois de Toni Sala, una novel·la duríssima sobre la mort i el destí, a la manera de les grans tragèdies clàssiques però amb personatges que de tan propers fan mal. 

La nostra vida vertical, de Yannick Garcia, un excel·lent recull de relats que confirma la solidesa de Barbamecs i que eleva les expectatives sobre futurs llibres. Estic segur que no ens defraudarà.

Ara és el torn dels llibres ajornats. Les raons són diverses. Si heu arribat fins aquí, potser us interessa saber-ne algunes.

Llibres-fetitxe: reservats a l’espera que un cas d'extrema urgència de bona literatura els rescati de la lleixa o de la pila. Seria el cas d’Irrupciones, de Mario Levrero, un conjunt d’articles de premsa —de la breu crònica a la ficció pura i dura— que em penso prendre com a píndoles en situacions d’emergència.

Llibres que la devoció m’empeny a ajornar-ne la lectura amb la intenció de gaudir del plaer de l’espera. Seria el cas de Tres historias pringlenses, Margarita (un recuerdo) i El testamento del mago tenor de César Aira. Diria que no cal comentar res més.

Llibres que he tastat i que m’han impressionat i que trobo que calen dies de vacances per llegir-los amb el mínim possible d’interrupcions, com Ànima de Wajdi Mouawad, Un hombre al margen d’Alxandre Postel o Noves impressions d’Àfrica de Raymond Roussel.

Artefactes estranys que vaig abandonar perquè abans no hi connectava i ara ja sí: ultraBrutal de Mike Ibáñez, que trobareu per 3€ a Continuarà comics. 


Etc.

3 comentaris:

  1. Veig que hem coincidit en bastants títols aquest any. Bon Sant Jordi!

    ResponSuprimeix
  2. Ups! M'he deixat la Rojals, el Pons Codina, el Pagès Jordà, els llibres de poesia... Erràtic i desorganitzat!

    ResponSuprimeix
  3. És acollonant poder estar en companyia d'aquest bestiari. Gràcies per fer-ho possible al teu apunt, Gallardo. Ens veiem ben aviat.

    ResponSuprimeix