diumenge, 23 de febrer del 2014

Cartes mortes de David Gálvez, o la gran novel·la argentina escrita en català


David Gálvez serà recordat, sens dubte, per haver complert amb excel·lència una vella profecia secreta. Ha publicat, contra el neguit dels incrèduls, la gran novel·la argentina escrita en català: Cartes mortes, bell títol capturat de l’expressió anglesa dead letter office. Una inusual novel·la epistolar que no s’està, però, de submergir-se quan toca en la seducció digital.

Sigui quin sigui el destinatari de les cartes, importa que el protagonista investigui la primera mítica traducció del Ferdydurke de Gombrowicz a l’espanyol, l’activitat de Duchamp a Buenos Aires o altres fets o al·lucinacions —Piglia, Hitler i Kafka o Tomás Eloy Martínez, Ibsen i el Palacio de las Aguas— que situen la capital argentina en el centre d’una conspiració orquestrada al voltant d’un sol individu, encara que tot comenci, diríem, a casa: amb Artaud i Palau i Fabre.

Tantes coses que la lectura avança al ritme de les moltes preguntes que suggereix. Per exemple: és important de debò determinar la hipotètica participació de Cortázar en la primera edició de Ferdydurke? Potser sigui important per a un fanàtic de Gombrowicz o de Cortázar, evidentment, però és important també si la recerca esdevé un dels fils principals d'aquesta novel·la. És a dir, és rellevant perquè és rellevant a Cartes mortes.

I més preguntes: quins són els límits de la interpretació per gaudir o comprendre una obra, literària o artística, o uns fets, històrics o urbanístics? És a dir: fins a quin punt els lectors no som res més que paràsits de les obsessions dels altres?

dissabte, 22 de febrer del 2014

Taipéi de Tao Lin o la urbanografia del tedi



They say we are the chosen few, but we’re wasted

El tedi, l’ennui, l’spleen... és curiós que al segle XXI tornin aquests mots tan decadents, i més encara en plena crisi de la part més opulenta del planeta. Potser per això és tan fascinant Taipéi de Tao Lin, com ho és també La grande bellezza de Paolo Sorrentino, tan diferents l’una de l’altra però que tenen en comú un tema que podríem mirar de definir com l’art d’enfrontar-se al tedi, i un motiu: la festa no com a diversió sinó com a evasió, amb dosis més o menys tolerables de dolor. No són casos únics, és clar: César Aira, per posar un exemple caòtic, tracta el tedi juvenil de manera magistral a Cómo me reí.

Contra la cèlebre opinió de Breat Easton Ellis, Taipéi no m’ha semblat una novel·la avorrida. Al contrari, la sensació d’estranyament que provoca un narrador que flirteja amb la sociopatia o l’autisme, no ho tinc gaire clar, és el motor hipnòtic que impulsa la narració. Les idees de Paul, el protagonist; el seu, diguem-ne, món interior cal deduir-lo de la necessitat de contacte amb altres persones, de festes que sempre són un problema, de les impressions dels molts llocs per on transita, de les reaccions a les drogues, de les coses que menja, de les xarxes socials... La punta d’un iceberg  imprevist precisament perquè Paul és un escriptor i l’autor defuig els tòpics sobre les novel·les d’escriptors: ni simulacre de teoria literària més o menys emmascarada ni prolixes disquisicions sobre literatura i vida, malgrat les moltes ocasions que tindria per fer-ho.

Que una novel·la com Taipéi sigui possible és un enigma que val la pena afrontar.


Tao Lin a la llibreria. No semblava autista, i menys encara sociòpata.

 

dilluns, 17 de febrer del 2014

Le ParK, de Bruce Bégout


 
Ara que prendre una cervesa i una tapa al bar de tota la vida s’ha convertit en una experiència gastronòmica, o que visitar una exposició és més una experiència museística que passar l’estona, cal llegir Le Park de Bruce Bégout. Per explicar la subjecció de la vida quotidiana a les regles del parc temàtic, quan ja no es viu la vida sinó que s’experimenta el viure, Bégout narra l’experiència definitiva: Le ParK, fruit de la bogeria i la lucidesa i la fortuna d’un artista de la neuro-arquitectura. Situat a una illa remota, accessible només a una selecta minoria, amb atraccions que hibriden l’impossible, amb personal camuflat de turista que fins i tot estalvia als clients de debò l’expressió de meravella o d’horror davant de les atraccions, Le ParK sotmet els visitants a una violació constant de la seva consciència.

diumenge, 16 de febrer del 2014

El propòsit de l’any


Cada vegada que he intentat acomplir un propòsit pel nou any, he tingut èxit. Sempre. Fins ara. Tothom sap que aquests rituals estan abocats al fracàs, forma part del joc; si no fos així, es podrien emprendre en qualsevol època de l’any, però llavors seria sense la necessària solidaritat en el fracàs amb amics i familiars. Una solidaritat que defineix, en realitat, l’esperit del repte.

Perdre és guanyar. I guanyava sempre. Ara, però, escric això. M’havia proposat reprendre el bloc i ho he fet. I ha estat dur, molt dur, perquè vaig decidir-ho cap al maig de l’any passat. Mesos amb erra i sense durant els quals he aconseguit no publicar res, malgrat els estímuls que amenaçaven de trencar la decisió: les exposicions de Bolaño, Pasolini i Espriu, descobertes com Juan Tallón, llibres com Librerías de Jorge Carrión, visites il·lustres, esdeveniments d’abast universal com l’exposició de David Bowie, els 50 anys de Doctor Who o la publicació de La casa de hojas, els #dempeus, connexions aparentment secretes entre llibres i autors, els sotracs del món editorial, i tantes coses que m’empenyien cap al teclat. Sense èxit.

O sí. Perquè escriure, en el fons, és fàcil. Massa i tot. Aquest post n’és la prova.
 
Fotografies: Eduard Escoffet i Josep Pedrals s'ho fan a Laie CCCB. Jordi Carrión signa exemplars de Librerías. Javier Calvo, Ana S. Pareja i Robert Juan Cantavella parlen de La casa de hojas al CCCB.