Ara se m’acut que
això del gènere literari és un problema que apareix quan vols explicar-te. Quan llegeixes una novel·la, si és versemblant, l’acceptes, potser hi penses
en algun moment de desconcert, però devores les pàgines condicionat per l’extranyesa
i en gaudeixes i prou. El bigoti d’Emmanuel
Carrère, per exemple, m’ha semblat brutal. Literalment. L’ús eficaç del punt de
vista i la imaginació de l’autor a l’hora d’explorar l’argumentació del protagonista,
i com aquesta argumentació condiciona la percepció dels esdeveniments i de l’entorn
fins a extrems tan excèntrics com coherents, tot plegat m’ha semblat
al·lucinant. Literalment també.
Ara bé, a l’hora de mirar d’explicar-la no sé
ben bé si ficar-la en el sac del thriller psicològic o si podria etiquetar-se com a novel·la de terror. Encabir-la dins de la cosa fantàstica però que no se sortís de les convencions
del realisme, que amb una ambigüitat calculada anés deixant indicis d’una
altra cosa més ominosa, secreta, indicible. La manera con el protagonista
explica la pel·lícula People will talk,
o els trucs d’alguna novel·la negra m’han semblat força autoreferencials:
Nova perspectiva dels estranys artefactes que apareixen a l'horitzó en determinades circumstàncies.
Absurd, esclar, inversemblant, tan absurd i tan inversemblant com aquelles pel·lícules policíaques en què el suspens dissimula els defectes de construcció, com ara Les diabòliques o Hush... hush, sweet Charlotte, en què els conspiradors, mentre orquestren les seves aparicions falsament sobrenaturals, es passen el dia tranquil·litzant la seva desgraciada víctima, dient-li: «Estàs cansada, amor meu, descansa, ja passarà...» Exactament el que li deien, o, més ben dit, el que es deia a si mateix. (p.98)
Els ancians no parlen de rituals. Tampoc no se n'han detectat indicis.