Volia escriure un post de recomanacions de Sant Jordi amb l’esperança que fos recomanable, de manera que si algú cercava recomanacions recomanables el recomanés. Però al final, com de fet em temia, tan sols m’han sortit algunes notes apressades de llibres que trobo que val la pena tenir en compte.
Justificació de la meva contribució als recomanats de Laie CCCB
Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) d’Albert Forns és un cas excepcional. Quan vaig llegir una versió anterior a la definitiva només vaig saber objectar unes poques observacions: la llibertat de composició i d’estil em semblaven esplèndids, i l’únic retret diguem-ne compositiu el vaig descartar després d’adonar-me que la manera com l’afronta l’autor és més encertada. El tema, la peripècia i la forma converteixen la novel·la en la candidata ideal per als clients habituals del CCCB. I més enllà, per a qualsevol persona que vulgui gaudir llegint un bon llibre.
El regal de Gliese de Víctor Nubla és, com dic al blog de la llibreria, la novel·la anticrisi per excel·lència: diversió, ciència ficció, evasió i crítica, tot alhora per només 10€. Una novel·la que al principi recomanava amb discreció perquè em pensava que tenia una certa vocació marginal, però que al final els lectors m’han contradit i demostrat que pot fer gaudir a un públic molt més ampli.
Magma, de Lars Iyer, és una de les grans sorpreses de la temporada. És com si Thomas Bernhard fos un londinenc instal·lat a Williamsburg. Un gran lector de Bernhard —que per cert no és hipster— m’ha agraït la recomanació, de manera que ja tinc la confirmació necessària per estendre-la a tothom.
Malgrat el risc de convertir-me en un llibreter encasellat, no em puc estar de recomanar almenys dues de les tres darreres novetats de César Aira: Relatos reunidos és una joia que aplega escrits dispersos que fins ara resultava difícil trobar, molts dels quals són simplement genials. Entre los indios és una malabarisme típic de César Aira, amb un detall críptic que quan l’haureu llegida, en parlarem. El vaig començar a llegir a l’avió, quan tornava de Londres, i em va resultar impossible aturar les rialles, de manera que vaig haver d’ajornar la lectura unes hores.
Gallinas de Madera és un gran Bellatin. A més a més, té l’avantatge que es pot recomanar a tothom. El libro uruguayo de los muertos és també una gran novel·la —sembla que Mario Bellatin es troba en un moment creatiu excepcional— però té un inconvenient a l’hora de recomanar-lo: cal conèixer bé la seva obra per gaudir-ne plenament. Pensava escriure un post amb el títol «Aprengui Bellatin sense dificultat», però Gallinas de madera m’ha permès deixar-lo per a més endavant.
La experiencia dramática de Sergio Chejfec és brutal, brutal, una novel·la al voltant del punt de vista que se sosté gràcies a un desplegament de recursos molt savi i fascinant. La recomano als amics més lletraferits.
Nuestro iglú en el ártico de Mario Levrero, un recull de narracions que competeix amb un altre gran llibre de l’autor que recomano d’ençà que va sortir: Nick Carter (se divierte mientras el lector es asesinado y yo agonizo). Sense descartar en cap cas el meravellós Caza de conejos. L’únic argument és que sóc molt feliç quan llegeixo Mario Levrero.
Very Important Books
Afamats, d’Ester Andorrà amb il·lustracions de Nú Mret i epíleg de Mireia Vidal-Conte, és un llibre que molts esperàvem i que per fi s’ha fet realitat. Entre les seves pàgines hi ha la sensibilitat, la contenció —i per tant la saviesa— d’una poeta que ha fet de la generositat el seu estendard. Compreu-lo, c*ll*ns!
El parèntesi més llarg és potser el millor llibre de Tina Vallès o, almenys, és el que més m’ha fet gaudir. Em sembla que no cal dir res més d'una escriptora que fa anys que segueixo amb addicció.
Chavs, d’Owen Jones, un llibre urgent per desmuntar el discurs neoliberal que vol convertir els més desfavorits per la crisi en paràsits i justificar d'aquesta manera retallades injustificables. Contra l’omnipresència de la xerrameca economicista, uns arguments sòlids i necessaris.
L’escombra del sistema, de David Foster Wallace: dues noves editorials que han contribuït a estendre encara més la plaga de les indies (Edicions del Periscopi i Pálido Fuego) han coincidit a l’hora de situar aquest títol entre els primers del seu catàleg. La deessa Literatura no deixa de sorprendre’m amb les seves entremaliadures.
No Soy Sidney Poitier, de Percival Everett: estic convençut que l'expressió "autèntic festí literàri" es va encunyar per celebrar que algun dia es publicaria aquest llibre.
No Soy Sidney Poitier, de Percival Everett: estic convençut que l'expressió "autèntic festí literàri" es va encunyar per celebrar que algun dia es publicaria aquest llibre.
Llibres ajornats
De Primer viaje de Denton Welch només n’he llegit unes 40 pàgines i he decidit reservar-me’l per als dies de vacances: En la juventud està el placer va ser un gran descobriment i sospito que aquest nou lliurament d’Alpha Decay exigeix les hores mortes de l’estiu per assolir el seu punt exacte i devorar-lo amb fruïció.
Plens de vida, de John Fante: me l'han recomanat dos amics amb un criteri literari molt seductor. Cap a la bossa!
El dimoni a cada pas, de Donald Ray Pollock: exactament per la mateixa raó que el llibre anterior. I a més a més, vindrà al Festival Primera Persona.
Matèria primera, de Jörg Fauser: estic segur que si l’hagués llegit estaria a l’apartat de llibres importants. He tingut el privilegi d’assistir a alguns moments de la seva gestació i s’ha convertit en una lectura imprescindible per després de Sant Jordi, quan l’àngel devolucionari hagi arrasat la llibreria i tornin els dies tranquils. Ah, no: que després vindrà el #dempeus amb Eli Gras i La Olla Expréss, i després el Festival Primera Persona, i després el #dempeus lowplugged de l’Eduard Escoffet i Bradien, i després l’exposició de Pasolini i després...
Plens de vida, de John Fante: me l'han recomanat dos amics amb un criteri literari molt seductor. Cap a la bossa!
El dimoni a cada pas, de Donald Ray Pollock: exactament per la mateixa raó que el llibre anterior. I a més a més, vindrà al Festival Primera Persona.
Matèria primera, de Jörg Fauser: estic segur que si l’hagués llegit estaria a l’apartat de llibres importants. He tingut el privilegi d’assistir a alguns moments de la seva gestació i s’ha convertit en una lectura imprescindible per després de Sant Jordi, quan l’àngel devolucionari hagi arrasat la llibreria i tornin els dies tranquils. Ah, no: que després vindrà el #dempeus amb Eli Gras i La Olla Expréss, i després el Festival Primera Persona, i després el #dempeus lowplugged de l’Eduard Escoffet i Bradien, i després l’exposició de Pasolini i després...
I bé, ho deixo aquí, que cal preparar la llibreria per a una diada de Sant Jordi molt especial: tindrem signatures!