El típic post de Sant Jordi

Volia escriure un post de recomanacions de Sant Jordi amb l’esperança que fos recomanable, de manera que si algú cercava recomanacions recomanables el recomanés. Però al final, com de fet em temia, tan sols m’han sortit algunes notes apressades de llibres que trobo que val la pena tenir en compte.

Justificació de la meva contribució als recomanats de Laie CCCB

Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) d’Albert Forns és un cas excepcional. Quan vaig llegir una versió anterior a la definitiva només vaig saber objectar unes poques observacions: la llibertat de composició i d’estil em semblaven esplèndids, i l’únic retret diguem-ne compositiu el vaig descartar després d’adonar-me que la manera com l’afronta l’autor és més encertada. El tema, la peripècia i la forma converteixen la novel·la en la candidata ideal per als clients habituals del CCCB. I més enllà, per a qualsevol persona que vulgui gaudir llegint un bon llibre. 

El regal de Gliese de Víctor Nubla és, com dic al blog de la llibreria, la novel·la anticrisi per excel·lència: diversió, ciència ficció, evasió i crítica, tot alhora per només 10€. Una novel·la que al principi recomanava amb discreció perquè em pensava que tenia una certa vocació marginal, però que al final els lectors m’han contradit i demostrat que pot fer gaudir a un públic molt més ampli. 

Magma, de Lars Iyer, és una de les grans sorpreses de la temporada. És com si Thomas Bernhard fos un londinenc instal·lat a Williamsburg. Un gran lector de Bernhard —que per cert no és hipster— m’ha agraït la recomanació, de manera que ja tinc la confirmació necessària per estendre-la a tothom. 

Les manies personals

Malgrat el risc de convertir-me en un llibreter encasellat, no em puc estar de recomanar almenys dues de les tres darreres novetats de César Aira: Relatos reunidos és una joia que aplega escrits dispersos que fins ara resultava difícil trobar, molts dels quals són simplement genials. Entre los indios és una malabarisme típic de César Aira, amb un detall críptic que quan l’haureu llegida, en parlarem. El vaig començar a llegir a l’avió, quan tornava de Londres, i em va resultar impossible aturar les rialles, de manera que vaig haver d’ajornar la lectura unes hores. 

Gallinas de Madera és un gran Bellatin. A més a més, té l’avantatge que es pot recomanar a tothom. El libro uruguayo de los muertos és també una gran novel·la —sembla que Mario Bellatin es troba en un moment creatiu excepcional— però té un inconvenient a l’hora de recomanar-lo: cal conèixer bé la seva obra per gaudir-ne plenament. Pensava escriure un post amb el títol «Aprengui Bellatin sense dificultat», però Gallinas de madera m’ha permès deixar-lo per a més endavant. 

La experiencia dramática de Sergio Chejfec és brutal, brutal, una novel·la al voltant del punt de vista que se sosté gràcies a un desplegament de recursos molt savi i fascinant. La recomano als amics més lletraferits. 

Nuestro iglú en el ártico de Mario Levrero, un recull de narracions que competeix amb un altre gran llibre de l’autor que recomano d’ençà que va sortir: Nick Carter (se divierte mientras el lector es asesinado y yo agonizo). Sense descartar en cap cas el meravellós Caza de conejos. L’únic argument és que sóc molt feliç quan llegeixo Mario Levrero. 

Very Important Books

Afamats, d’Ester Andorrà amb il·lustracions de Nú Mret i epíleg de Mireia Vidal-Conte, és un llibre que molts esperàvem i que per fi s’ha fet realitat. Entre les seves pàgines hi ha la sensibilitat, la contenció —i per tant la saviesa— d’una poeta que ha fet de la generositat el seu estendard. Compreu-lo, c*ll*ns!

El parèntesi més llarg és potser el millor llibre de Tina Vallès o, almenys, és el que més m’ha fet gaudir. Em sembla que no cal dir res més d'una escriptora que fa anys que segueixo amb addicció. 

Chavs, d’Owen Jones, un llibre urgent per desmuntar el discurs neoliberal que vol convertir els més desfavorits per la crisi en paràsits i justificar d'aquesta manera retallades injustificables. Contra l’omnipresència de la xerrameca economicista, uns arguments sòlids i necessaris. 

No sé si m’arribarà a temps He tingut sort i ha arribat a temps Las ilusiones, de Jonás Trueba, novetat de Periférica, una delicada novel·la de cambra al voltant del cinema, una petita joia que ja he fet circular entre els companys de la llibreria. 

L’escombra del sistema, de David Foster Wallace: dues noves editorials que han contribuït a estendre encara més la plaga de les indies (Edicions del Periscopi i Pálido Fuego) han coincidit a l’hora de situar aquest títol entre els primers del seu catàleg. La deessa Literatura no deixa de sorprendre’m amb les seves entremaliadures. 

No Soy Sidney Poitier, de Percival Everett: estic convençut que l'expressió "autèntic festí literàri" es va encunyar per celebrar que algun dia es publicaria aquest llibre.

Llibres ajornats

De Primer viaje de Denton Welch només n’he llegit unes 40 pàgines i he decidit reservar-me’l per als dies de vacances: En la juventud està el placer va ser un gran descobriment i sospito que aquest nou lliurament d’Alpha Decay exigeix les hores mortes de l’estiu per assolir el seu punt exacte i devorar-lo amb fruïció. 

Plens de vida, de John Fante: me l'han recomanat dos amics amb un criteri literari molt seductor. Cap a la bossa!

El dimoni a cada pas, de Donald Ray Pollock: exactament per la mateixa raó que el llibre anterior. I a més a més, vindrà al Festival Primera Persona. 

Matèria primera, de Jörg Fauser: estic segur que si l’hagués llegit estaria a l’apartat de llibres importants. He tingut el privilegi d’assistir a alguns moments de la seva gestació i s’ha convertit en una lectura imprescindible per després de Sant Jordi, quan l’àngel devolucionari hagi arrasat la llibreria i tornin els dies tranquils. Ah, no: que després vindrà el #dempeus amb Eli Gras i La Olla Expréss, i després el Festival Primera Persona, i després el #dempeus lowplugged de l’Eduard Escoffet i Bradien, i després l’exposició de Pasolini i després...

I bé, ho deixo aquí, que cal preparar la llibreria per a una diada de Sant Jordi molt especial: tindrem signatures!

El futur de les llibreries

M’han convidat al Bookcamp de Kosmopolis 2013 a parlar del futur de les llibreries i el primer dubte que tinc està relacionat amb la distància temporal. Si parlem d’un futur proper, de cinc o deu anys, la resposta tindria a veure amb la superació de les crisis —la crisi econòmica que ens afecta a tots i la crisi crònica del món editorial— i amb la implantació del llibre digital. Si parlem d’un futur llunyà, cent anys per exemple, la resposta tindria a veure amb la possibilitat que la idea o concepte de llibre sigui residual en la transmissió de coneixement, d’històries o simplement de dades. En el primer cas, parlaríem de la reinvenció de la llibreria: el comerç de llibres ha anat canviant al llarg de la història perquè la sola existència de llibres, tant se val que sigui en forma de rotlle, còdex o arxiu digital, garanteix l’existència de llibreries. En el segon cas, les llibreries desapareixerien i no passaria res. 

Per raons de proximitat temporal, sospito que ens interessa parlar a curt termini. Les crisis econòmica i editorial estan, com és lògic, entrelligades de tal manera que resulta difícil parlar-ne per separat. Els hàbits de consum canvien i encara que demà mateix se superés miraculosament la crisi econòmica aquests hàbits perdurarien. Les retallades i l’augment de les taxes acadèmiques, per exemple, han obligat els estudiants a cercar alternatives a la compra de llibres: per les facultats universitàries circulen bibliografies amb milers de títols que es poden descarregar fàcilment de magatzems de bits online. Desapareix la idea que els estudis tenen la utilitat, a banda d’omplir algunes línies del currículum, de formar una biblioteca personal per a tota la vida. 

La crisi, a més a més, provoca canvis irreversibles: si es ven menys, les llibreries comprem menys, algunes tanquen, i la precària bombolla editorial es desinfla amb conseqüències per a tot el sector: darrerament hem assistit a importants canvis en la distribució comercial i logística amb la sensació de contemplar un campi qui pugui, però sense temps o voluntat de seure i reordenar el sector. Només que la distribució de llibres es racionalitzés, a la manera de França o Alemanya, les llibreries guanyaríem una mica de marge comercial, en molts casos suficient per sobreviure una mica més. 

Un altre aspecte molt important de la distribució és que els clients no entenen els casos en els quals un llibre publicat a Barcelona pugui trigar una setmana a arribar a la llibreria. Contra l’eficàcia dels hipermercats online, que poden emmagatzemar centenars de milers de títols amb disponibilitat immediata, caldria oposar un sistema de distribució més racional que permeti atendre les peticions dels clients en un termini raonable. 

I si parlem d’hipermercats online, toca parlar també de llibre digital. Per experiència puc afirmar que la pirateria és la pràctica habitual entre les persones que llegeixen ebooks. Uns quants anys d’atenció al client m’han confirmat que els qui solen tenir problemes amb el DRM són precisament els qui compren un ebook per primer cop i en comptes de seguir les instruccions pensen que el procés és similar a baixar-se una edició pirata. Quan els expliques què es Adobe Digital Editions, al·lucinen. Les raons per les qual la gent pirateja són diverses, encara que hi predomini la noció d’estalvi. Ara mateix, per exemple, tenim una exposició sobre Roberto Bolaño i no n’he pogut fer la bibliografia digital perquè no hi ha cap ebook de Roberto Bolaño que es pugui comprar. Trobar-los de franc a la xarxa, en PDF, ePub o Mobipocket, amb més o menys qualitat, és fàcil, però si algú vol pagar per llegir-los, no pot fer-ho. 

Els hipermercats online ofereixen, però, un DRM molt més restrictiu que el d’Adobe Digital Editions. A canvi, el procés de compra és més senzill. La tàctica consisteix a associar un determinat entorn tecnològic a la compra d’ebooks per capturar el client per sempre, dificultant que els ebooks comprats fora d’aquest entorn s’hi puguin llegir, o dificultant que els ebooks comprats dins d’aquest entorn es puguin llegir en dispositius aliens. 

Com dic sempre, no penso perdre el temps defensant el llibre de paper o l’ebook: som a les beceroles de la cosa digital aplicada a l’edició i resulta difícil aventurar com es distribuirà l’ús de cada format en el futur. Sí voldria, però, aclarir un algunes de coses. Se sol comparar l’evolució del llibre digital amb la música, tot oblidant dos factors essencials. En primer lloc, el llibre de paper és el format; un CD, una cassette, un disc de vinil o un arxiu MP4 no sonen: cal un dispositiu. En segon lloc, les circumstàncies de la lectura i de l’audició són diferents: es pot escoltar música amb la mateixa atenció que es llegeix un llibre, però la música exigeix una mobilitat que no és imprescindible en el llibre —es pot escoltar música mentre es planxa la roba o pedalant a la bicicleta, mentre que resulta més difícil pensar a llegir en les mateixes circumstàncies.

Se sol associar llibre digital a progrés i llibre de paper a passat caduc. Fals: no podem oblidar que la tecnologia ha afavorit molt la bibliodiversitat. D’una banda, amb un nou renaixement —o plaga— de les editorials independent que treballen amb poc personal, que controlen tot el procés d’edició còmodament des d’un ordinador: contractació de drets, traduccions, correccions, impremtes... D’una altra banda, cada cop són més l’editorials que s’han adonat que la supervivència depèn de dotar al llibre de paper d’un valor com a objecte que el distingeixi d’un eBook ben editat. I aquesta tendència també cal agrair-la a la tecnologia que ha possibilitat l’ús de nous materials i dissenys. Si m’acompanyeu a la llibreria us puc mostrar alguns exemples.

Com serà, doncs, la llibreria del futur? A veure si aquesta tarda, amb la bona companyia de Ricardo Rendon (Abracadabra llibres), Josep Cots (Llibreria Documenta), Paco Camarassa (Negra y Criminal) sota la batuta de Martín Gómez (El ojo fisgón) aquestes notes serveixen de res i en podem treure l’entrellat. 

Benvinguts a la llibreria

 (imatge: carolita johnson)

“Les llibreries tanquen. Quina pena.” Així comença l’article de Salvador Macip «Adéu a les llibreries» i aquesta generalització és la primera de les imprecisions de l’article que afebleixen l’espectacular i provocadora i trencadissa línia argumental. Una feblesa que sembla deliberada, si tenim en compte que el post es presenta com un díptic, la segona part del qual reivindica l’activisme cultural de les llibreries.

En realitat tanquen algunes llibreries: patim una crisi econòmica que, en el sector del llibre, s’ha afegit a la coneguda crisi estructural, a la bombolla llibresca que s’hi ha patit sempre i al cèlebre canvi de paradigma. Tanquen llibreries com tanquen molts establiments comercials. Però, per alguna raó, el tancament d’una llibreria té un significat que la converteix en emblema, alhora, de la crisi econòmica i de la crisi cultural, perquè els lectors compren menys (atur, retallades, incertesa) i les institucions (biblioteques, museus, universitats, escoles, instituts, etc.) també compren menys.

Afegeix Salvador Macip que anar a la llibreria, passejar-hi i comprar un llibre (és a dir: practicar la compra lenta i reflexiva) és menys pràctic que comprar als hipermercats online. Segons diu, seria millor sucumbir als cants de sirena dels algoritmes dissenyats per xuclar la targeta de crèdit; uns algoritmes que no tan sols tenen en compte les probables afinitats electives del comprador, sinó també l’estoc disponible dels articles (quins cal destacar per reduir-ne un estoc immobilitzat) i el marge comercial que els deixen els proveïdors (com més marge, més possibilitats que l’algoritme servicial i eficaç recomani l’article).

A més a més, és més saludable passejar i fullejar llibres a la llibreria que comprar immòbil davant de la mateixa llum digital a la qual dediquem hores i hores d’altres activitats, laborals o d’oci, perquè així exercitem tot el cos, des de les cames fins al cervell, tot passant pels ulls i, fins i tot, els òrgans fonadors si s’hi esdevé una conversa. Em sorprèn, i molt, que aquesta inesperada oda al consumisme sedentari provingui d’algú amb formació mèdica. Que una cosa sigui poc o molt pràctica depèn, com acabem de veure, de molts factors. Passejar, entrar a una llibreria, llegir la selecció de novetats o escrutar el fons (és a dir: els llibres que han perdurat a les lleixes gràcies a la lenta i conscient selecció dels lectors al llarg de molts anys), per què ha de ser menys pràctic que un algoritme? Pot ser més o menys pràctic en funció dels gustos i necessitats de cadascú. No es pot generalitzar d’una manera tan poc eficaç, i menys encara quan s’accepten tòpics consumistes amb un rerefons ideològic tenebrós.

És evident que està canviant la forma d’accedir als llibres, i fa molts anys que les llibreries ens esforcem per traslladar a internet el valor d’un ofici que ens apassiona. I aquí la paraula ofici és important. Decep, i molt, que Salvador Macip no s’hagi pres la molèstia d’esmentar cap exemple, entre els molts que pot trobar per internet, de llibreries que responen al canvi de paradigma que vivim i que han pres iniciatives per adaptar-s’hi. També es veritat que si desapareguessin les llibreries no desapareixerien ni els llibres ni la literatura i als lectors no els faltaria teca de la bona.

Com a solució, proposa “deixar de veure la llibreria a Catalunya com un establiment que ha de quadrar els comptes a finals de mes” i que rebin subvencions. No hi estic d’acord: les llibreries han de quadrar comptes per garantir-ne la independència. Una al cosa seria que l’administració fes de mitjancera per afrontar una reconversiódel sector. Però això ja serà en un altre post.