(imatge: carolita johnson)
“Les llibreries
tanquen. Quina pena.” Així comença l’article de Salvador Macip «Adéu a les llibreries» i aquesta generalització és la primera de les imprecisions de
l’article que afebleixen l’espectacular i provocadora i trencadissa línia
argumental. Una feblesa que sembla
deliberada, si tenim en compte que el post es presenta com un díptic, la segona
part del qual reivindica l’activisme cultural de les llibreries.
En realitat tanquen
algunes llibreries: patim una crisi econòmica que, en el sector del llibre,
s’ha afegit a la coneguda crisi estructural, a la bombolla llibresca que s’hi
ha patit sempre i al cèlebre canvi de paradigma. Tanquen llibreries com tanquen molts establiments comercials. Però,
per alguna raó, el tancament d’una llibreria té un significat que la converteix
en emblema, alhora, de la crisi econòmica i de la crisi cultural, perquè els lectors
compren menys (atur, retallades, incertesa) i les institucions (biblioteques,
museus, universitats, escoles, instituts, etc.) també compren menys.
Afegeix Salvador
Macip que anar a la llibreria, passejar-hi i comprar un llibre (és a dir:
practicar la compra lenta i reflexiva) és menys pràctic que comprar als hipermercats
online. Segons diu, seria millor sucumbir als cants de sirena dels algoritmes
dissenyats per xuclar la targeta de crèdit; uns algoritmes que no tan sols
tenen en compte les probables afinitats electives del comprador, sinó també l’estoc
disponible dels articles (quins cal destacar per reduir-ne un estoc immobilitzat)
i el marge comercial que els deixen els proveïdors (com més marge, més
possibilitats que l’algoritme servicial i eficaç recomani l’article).
A més a més, és
més saludable passejar i fullejar llibres a la llibreria que comprar immòbil
davant de la mateixa llum digital a la qual dediquem hores i hores d’altres
activitats, laborals o d’oci, perquè així exercitem tot el cos, des de les cames
fins al cervell, tot passant pels ulls i, fins i tot, els òrgans fonadors si s’hi esdevé
una conversa. Em sorprèn, i molt, que aquesta inesperada oda al consumisme
sedentari provingui d’algú amb formació mèdica. Que una cosa sigui poc o molt
pràctica depèn, com acabem de veure, de molts factors. Passejar, entrar a una
llibreria, llegir la selecció de novetats o escrutar el fons (és a dir: els llibres
que han perdurat a les lleixes gràcies a la lenta i conscient selecció dels lectors
al llarg de molts anys), per què ha de ser menys pràctic que un algoritme? Pot
ser més o menys pràctic en funció dels gustos i necessitats de cadascú. No es
pot generalitzar d’una manera tan poc eficaç, i menys encara quan s’accepten
tòpics consumistes amb un rerefons ideològic tenebrós.
És evident que
està canviant la forma d’accedir als llibres, i fa molts anys que les
llibreries ens esforcem per traslladar a internet el valor d’un ofici que ens
apassiona. I aquí la paraula ofici és important. Decep, i molt, que Salvador
Macip no s’hagi pres la molèstia d’esmentar cap exemple, entre els molts que pot trobar per internet, de llibreries que responen al canvi de paradigma que
vivim i que han pres iniciatives per adaptar-s’hi. També es veritat que si
desapareguessin les llibreries no desapareixerien ni els llibres ni la literatura
i als lectors no els faltaria teca de la bona.
Com a solució,
proposa “deixar de veure la llibreria a Catalunya com un establiment que ha de
quadrar els comptes a finals de mes” i que rebin subvencions. No hi estic d’acord:
les llibreries han de quadrar comptes per garantir-ne la independència. Una al
cosa seria que l’administració fes de mitjancera per afrontar una reconversiódel sector. Però això ja serà en un altre post.
