diumenge, 20 de maig del 2012

Rigui, senyor!


Estic desconcertat. Em semblava que el post d’ahir era divertit. No aspirava a provocar rialles, cosa ben difícil d’altra banda, però sí almenys un lleu somriure irònic. Un exemple: la frase “És l’aire del temps: treballar la indolència amb el virtuosisme dels millors orfebres” em sembla encara un oxímoron simpàtic.

Minuts després de publicar-lo vaig rebre, però, un missatge que m’acusava de dramaqueen, i després, a Facebook, un parell de comentaris eren igual de descoratjadors. Potser tinc un problema amb el sentit de l’humor. Un cas notable seria el de ¡Despierte, señor!, de Jonathan Ames, que promet rialles a dojo a la contracoberta: 

La novel·la m’ha agradat molt, és cert, i m’ha fet somriure constantment. Els diàlegs d’Alan Blair amb Jeeves, l’ajudant de cambra que l’atén, l’escolta i el consola, són deliciosos. Els dubtes existencials del protagonista (la Qüestió Jueva, la Questió Homosexual) i pràctics (triar la roba o trobar solucions simples a situacions aparentment desastroses) reben l’eficaç i lacònic contrapunt del majordom. Però no m’ha provocat ni una sola rialla, malgrat que tenia prou elements per visualitzar les escenes més esperpèntiques de la novel·la. Vaig tenir l’ocasió de saludar l’autor a la llibreria durant la celebració del festival Primera Persona i, lògicament, vaig donar a Alan Blair l’aspecte de Jonathan Ames. Per a Jeeves, només calia reunir tots els tòpics majordòmics de la literatura universal. 

Jonatan Ames a Laie CCCB
Vaig acabar la novel·la molt satisfet, malgrat que les expectatives de rialles descontrolades no es van acomplir, cosa que llavors no em va amoïnar gens.
Potser hauria de fer com Alan Blair i inventar-me un Jeeves que m’ajudi a sincronitzar el meu sentit de l’humor amb el la literatura i el de la humanitat. 

—Jeeves, estic molt afligit. El món, en general, no entén el meu sentit de l’humor.
—No s’amoïni, senyor. Segur que amb una mica de pràctica l’encertarà algun dia.
—Però és que m’han dit dramaqueen per culpa del post d’ahir.
—Diria que no n’hi ha per tant, senyor. Si m’ho permet, dir-li dramaqueen podria ser considerat com un fet objectivament divertit.
—Vols dir, Jeeves?
—N’estic totalment convençut, senyor.
—Hauria de tornar a intentar-ho, doncs?
—Sí, senyor. Però li recomanaria que no es precipités. No cal que sigui ara mateix.

dissabte, 19 de maig del 2012

Elogi del preludi perpetu



Tinc un deute amb Enrique Vila-Matas: el nom del blog, Lokunowo, la ciutat on es dilueix Doctor Pasavento. Volia començar amb un post que tenia al cap, una idea brillant que tan sols calia teclejar: viatjar de Lokunowo a la Barcelona d'Aire de Dylan, refutar els vilamatians esnobs que mai no li perdonaran el canvi d’editorial i defensar amb entusiasme la novel·la. Però sempre és més fàcil tenir idees i intencions que patir l’enuig de fer-les i comprovar com es deformen, en part per les meves mancances, en part per les variacions, rebuigs i troballes que s’afegeixen al camí.

Comprenc molt bé l’actitud de Vilnius i Débora: tenir una idea al dia, pensar-la a fons i cancel·lar-la. Llegim a Aire de Dylan, a la pàgina 255:
No hacemos ya nada —insistió Débora tomándose un vaso de tequila de golpe—, aunque eso sí, no paramos de tener proyectos y por tanto somos imprescindibles. Hoy, por ejemplo, esta mañana hemos organizado un congreso entre los dos, con ponencias de todo tipo, hemos imaginado diez o doce ponencias cada uno. ¿Y de qué hablábamos en ellas? ¿No se ha preguntado usted eso? En todas de lo mismo, como corresponde a un congreso. En todas hemos hablado de la «fecundidad de cancelar», que es un bonito tema de discusión central para un congreso.
És l’aire del temps: treballar la indolència amb el virtuosisme dels millors orfebres. Ho trobem pertot. Vílnius i Débora podrien ser també uns personatges de Tao Lin. A Robar en American Apparel, a la pàgina [no trobo el llibre, buscar la pàgina més tard, potser]:
—Qué grande —dijo Sam—. Te has quedado con él. —Y luego añadió—: Creo que tengo una idea. Deberíamos alejarnos mucho los dos, luego correr el uno hacia el otro y al final saltar y chocar los cinco muchas veces.
Vale, vamos —dijo Audrey, y se dispuso a levantarse.
No, espera —dijo Sam—. Es mejor pensar en ello y ya está.
Audrey dijo algo y le dio la razón a Sam.
—Ahora qué—dijo Sam.
—No sé —dijo Audrey.
La calle estaba en silencio.
La gente caminaba.
La idea d’aquest blog era molt bona i molt engrescadora. El nom: Lokunowo, que invoca el misteri de la desaparició. La intenció: parlar de llibres i del món del llibre en uns temps d’incertesa, entre la crisi i les promeses de la cosa digital. Però malauradament cal sotmetre’s a la tortura d’escriure. Potser hauria estat millor deixar-lo tancat al cap, embellir-lo amb posts de tota mena, mantenir-lo en un preludi perpetu. Ara ja és massa tard. L’ideal s’esfondra i de les runes en surt això. No podia començar pitjor. Miraré de reparar el desastre.

dimecres, 16 de maig del 2012

loren ipsum



A poc a poc, les primeres paraules. L’espai és immens i l’eco destorba. I el soroll constant i sovint vertiginós i aclaparador de la Xarxa fa que tot plegat resulti confús. A més a més, els blogs estan en decadència. Però el desig de compartir els canvis que viu el món del llibre és més fort que el desànim. A veure si, suspès en l’equilibri entre tots dos sentiments, escric alguna cosa rellevant. Benvinguts!