El franctirador, d'Albert Pijuan

Que el protagonista es digui Krzysztof, que visqui a la Polònia de l’any 1991 i que el títol sigui El franctirador, tot plegat em feia arrufar el nas. Sort que la novel·la s’encarrega de desarrufar-lo ben aviat. L’hivern a un país de l’est que mira de recompondre’s després del canvi de règim és un cronòtop molt eficaç per crear un ambient opressiu contundent. Bé, la contundència en realitat no és cosa només del cronòtop —gràcies, Bakhtin!— sinó mèrit de l’autor, Albert Pijuan, que l’administra amb elegància.

Fantasies, secrets, prejudicis, fanatismes, odis... El jove protagonista d’El franctirador creix entre la misèria d’un microcosmos on ha anat a parar el rebuig d’una societat castigada per la violència de la dictadura que s’esfondra i també per la violència d’un sistema nou que s’erigeix sobre les runes. Krzysztof mira d’entendre un món de sobreentesos, de malentesos, de silencis i altres mecanismes per sobreviure entre la por, amb un coneixement del món que li arriba brut, trencat, que converteix la innocència, o la candidesa si es vol, en una bomba de rellotgeria. Pum!