Los huérfanos de Jorge Carrión, sensació de viure

A propòsit de Le Park de Bruce Bégout vaig publicar un tuit que deia “Quan ja no es viu la vida sinó que s’experimenta el viure”, i diria que Los huérfanos de Jorge Carrión encara va un pas més enllà: quan ja no n’hi ha prou amb viure la vida sinó que es desitja experimentar la sensació de viure. 

A la novel·la, la humanitat no ateny la utòpica societat del coneixement perquè la revolució tecnològica està al servei de la societat de la sensació. La Història, per exemple, ja no és font de coneixement ni de disputes intel·lectuals: és el pretext per experimentar la sensació de viure determinats episodis històrics. El llenguatge publicitari de la societat de consum determina, doncs, la direcció dels avenços científics i el resultat és que viure la vida no és suficient, cal aspirar construir simulacres alternatius per no perdre’s altres experiències vitals possibles.

Vestigis estratificats de creences

Hi ha novel·les com Los huérfanos en les quals l’amenaça de l’spoiler s’aixeca no solament sobre l’entrellat, sinó també sobre la construcció, sobre la manera com estableix la seva pròpia versemblança des de dins. No parlaré, doncs, de la manera com s’alterna la història al búnquer amb la història de la Tercera Guerra Mundial, ni de com la veu del narrador esdevé cada cop més ambigua, laberíntica i inquietant. Perquè m’entengui tothom: és spoling anunciar que a un determinat capítol de True Detective hi ha un tràveling de l’hòstia, perquè priva del plaer de descobrir-lo, encara que aixafar la guitarra d’aquesta manera no afecti al seguiment de l’entrellat.

Vestigi de creences

Només afegiré, doncs, que el contrast entre la crònica de la construcció del sistema de simulacres planetari i la narració de la caiguda en la vida pura i simple, quan la màscara tecnològica s’esfondra i no hi ha cap altra possibilitat que viure la vida, és espectacular.