Elogi del preludi perpetu

Tinc un deute amb Enrique Vila-Matas: el nom del blog, Lokunowo, la ciutat on es dilueix Doctor Pasavento. Volia començar amb un post que tenia al cap, una idea brillant que tan sols calia teclejar: viatjar de Lokunowo a la Barcelona d'Aire de Dylan, refutar els vilamatians esnobs que mai no li perdonaran el canvi d’editorial i defensar amb entusiasme la novel·la. Però sempre és més fàcil tenir idees i intencions que patir l’enuig de fer-les i comprovar com es deformen, en part per les meves mancances, en part per les variacions, rebuigs i troballes que s’afegeixen al camí.

Comprenc molt bé l’actitud de Vilnius i Débora: tenir una idea al dia, pensar-la a fons i cancel·lar-la. Llegim a Aire de Dylan, a la pàgina 255:

—No hacemos ya nada —insistió Débora tomándose un vaso de tequila de golpe—, aunque eso sí, no paramos de tener proyectos y por tanto somos imprescindibles. Hoy, por ejemplo, esta mañana hemos organizado un congreso entre los dos, con ponencias de todo tipo, hemos imaginado diez o doce ponencias cada uno. ¿Y de qué hablábamos en ellas? ¿No se ha preguntado usted eso? En todas de lo mismo, como corresponde a un congreso. En todas hemos hablado de la «fecundidad de cancelar», que es un bonito tema de discusión central para un congreso.

És l’aire del temps: treballar la indolència amb el virtuosisme dels millors orfebres. Ho trobem pertot. Vílnius i Débora podrien ser també uns personatges de Tao Lin. A Robar en American Apparel, a la pàgina [no trobo el llibre, buscar la pàgina més tard, potser]:

—Qué grande —dijo Sam—. Te has quedado con él. —Y luego añadió—: Creo que tengo una idea. Deberíamos alejarnos mucho los dos, luego correr el uno hacia el otro y al final saltar y chocar los cinco muchas veces.

Vale, vamos —dijo Audrey, y se dispuso a levantarse.

No, espera —dijo Sam—. Es mejor pensar en ello y ya está.

Audrey dijo algo y le dio la razón a Sam.

—Ahora qué—dijo Sam.

—No sé —dijo Audrey.

La calle estaba en silencio.

La gente caminaba.

La idea d’aquest blog era molt bona i molt engrescadora. El nom: Lokunowo, que invoca el misteri de la desaparició. La intenció: parlar de llibres i del món del llibre en uns temps d’incertesa, entre la crisi i les promeses de la cosa digital. Però malauradament cal sotmetre’s a la tortura d’escriure. Potser hauria estat millor deixar-lo tancat al cap, embellir-lo amb posts de tota mena, mantenir-lo en un preludi perpetu. Ara ja és massa tard. L’ideal s’esfondra i de les runes en surt això. No podia començar pitjor. Miraré de reparar el desastre.