 |
| Lloc on diuen que s'amaga l'estil |
Em vaig aturar a
Bilbao i ja no vaig saber com continuar el blog. Ni angoixa provocada per la
manca d’inspiració, ni manca de temes que em vingués de gust compartir: hi he
pensat sovint al llarg d’aquest gairebé mes i mig de silenci i he arribat a la
conclusió que tot plegat és cosa de la manca d’estil.
No em refereixo, però, al conreu
d’un estil propi, destil·lat al llarg d’anys d’assaigs, errors, emulacions —per
afinitat o per rebuig—, etc. Seria un propòsit massa ambiciós i molt
probablement abocat al fracàs, i qui sap si al ridícul. Un estil que em convingués
seria una cosa més general: prosa periodística dels anys trenta, assaig
espectacle a l’estil d’Eloy Fernández Porta, subjecte-verb-predicat, etc. Un
estil del qual deduiria un grapat de trets imitables i anar fent a partir d’aquí.
 |
| Apassionada discussió nocturna sobre quina cosa sigui l'estil |
Tenia la sensació que
escriure s’assemblava a escoltar música: que les paraules i els temes fluirien,
es dispersarien i es retrobarien seguint una certa pauta que es desvelaria en
el procés. Com escoltar música: no com compondre-la o
interpretar-la.
 |
| Nens que juguen a estil i amagar |
Però no és així,
malgrat que amb llibres com No leer d’Alejandro Zambra, o com Yoga para los que pasan del yoga, de Geoff Dyer —que
llegeixo per culpa de José, el crackde Laie Pau Claris—, hagi intuït una certa facilitat per trobar un tema,
omplir-lo de digressions i que al final el tema i les anècdotes s’organitzin
admirablement però, sense perdre importància, restin un pas enrere, com a
senyal de respecte cap a l’estil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada