Benvinguts a la llibreria

 (imatge: carolita johnson)

“Les llibreries tanquen. Quina pena.” Així comença l’article de Salvador Macip «Adéu a les llibreries» i aquesta generalització és la primera de les imprecisions de l’article que afebleixen l’espectacular i provocadora i trencadissa línia argumental. Una feblesa que sembla deliberada, si tenim en compte que el post es presenta com un díptic, la segona part del qual reivindica l’activisme cultural de les llibreries.

En realitat tanquen algunes llibreries: patim una crisi econòmica que, en el sector del llibre, s’ha afegit a la coneguda crisi estructural, a la bombolla llibresca que s’hi ha patit sempre i al cèlebre canvi de paradigma. Tanquen llibreries com tanquen molts establiments comercials. Però, per alguna raó, el tancament d’una llibreria té un significat que la converteix en emblema, alhora, de la crisi econòmica i de la crisi cultural, perquè els lectors compren menys (atur, retallades, incertesa) i les institucions (biblioteques, museus, universitats, escoles, instituts, etc.) també compren menys.

Afegeix Salvador Macip que anar a la llibreria, passejar-hi i comprar un llibre (és a dir: practicar la compra lenta i reflexiva) és menys pràctic que comprar als hipermercats online. Segons diu, seria millor sucumbir als cants de sirena dels algoritmes dissenyats per xuclar la targeta de crèdit; uns algoritmes que no tan sols tenen en compte les probables afinitats electives del comprador, sinó també l’estoc disponible dels articles (quins cal destacar per reduir-ne un estoc immobilitzat) i el marge comercial que els deixen els proveïdors (com més marge, més possibilitats que l’algoritme servicial i eficaç recomani l’article).

A més a més, és més saludable passejar i fullejar llibres a la llibreria que comprar immòbil davant de la mateixa llum digital a la qual dediquem hores i hores d’altres activitats, laborals o d’oci, perquè així exercitem tot el cos, des de les cames fins al cervell, tot passant pels ulls i, fins i tot, els òrgans fonadors si s’hi esdevé una conversa. Em sorprèn, i molt, que aquesta inesperada oda al consumisme sedentari provingui d’algú amb formació mèdica. Que una cosa sigui poc o molt pràctica depèn, com acabem de veure, de molts factors. Passejar, entrar a una llibreria, llegir la selecció de novetats o escrutar el fons (és a dir: els llibres que han perdurat a les lleixes gràcies a la lenta i conscient selecció dels lectors al llarg de molts anys), per què ha de ser menys pràctic que un algoritme? Pot ser més o menys pràctic en funció dels gustos i necessitats de cadascú. No es pot generalitzar d’una manera tan poc eficaç, i menys encara quan s’accepten tòpics consumistes amb un rerefons ideològic tenebrós.

És evident que està canviant la forma d’accedir als llibres, i fa molts anys que les llibreries ens esforcem per traslladar a internet el valor d’un ofici que ens apassiona. I aquí la paraula ofici és important. Decep, i molt, que Salvador Macip no s’hagi pres la molèstia d’esmentar cap exemple, entre els molts que pot trobar per internet, de llibreries que responen al canvi de paradigma que vivim i que han pres iniciatives per adaptar-s’hi. També es veritat que si desapareguessin les llibreries no desapareixerien ni els llibres ni la literatura i als lectors no els faltaria teca de la bona.

Com a solució, proposa “deixar de veure la llibreria a Catalunya com un establiment que ha de quadrar els comptes a finals de mes” i que rebin subvencions. No hi estic d’acord: les llibreries han de quadrar comptes per garantir-ne la independència. Una al cosa seria que l’administració fes de mitjancera per afrontar una reconversiódel sector. Però això ja serà en un altre post.