Duel Carles Rebassa vs. Sebastià Portell a Laie CCCB

Ahir vam gaudir d’una gran jornada pugilística en un escenari atípic: la llibreria Laie CCCB. Tots dos rivals, Carles Rebasa i Sebastià Portell, malgrat que mantenen alguns paral·lelismes vitals, van exhibir estils molt diferents durant l’enfrontament. Va ser, sens dubte, una celebració d’aquesta diferència.

Mentre Sebastià Portell mirava de desconcertar l’oponent amb tècniques de collage de combat que posaven al dia la boxa experimental dels anys 70, Carles Rebassa desorientava rival i públic gràcies a la solidesa i eficàcia dels moviments i al virtuosisme en l’ús del punt de vista.

Malgrat que es tractava d’un combat literari, l’esportivitat va prevaler i es van evitar les tècniques de combat usuals en la crítica literària. Els púgils van defugir en tot moment el menfotisme irònic, el capelletanisme críptic o fer la traveta.

Els temes de cada round (El lloc del desig, l’amistat, la culpa, la família i la identitat) van ser defensats amb força i elegància per tots dos, de manera que el duel, i no podia ser cap altra manera, es va resoldre en empat. Els aficionats així ho van entendre i van tancar la vetllada amb una gran ovació.

Pánico el Pánico

 

 

A l’íntimament mítica entrevista que em va concedir, César Aira parlava d’una novel·la “de un joven escritor que me imitaba, deliberada y confesadamente, a modo de homenaje”. Un artefacte literari, doncs, estrictament necessari: La últimade César Aira, d’Ariel Idez, publicada per una editorial minúscula i gairebé secreta: Pánico el Pánico.

Vaig trigar alguns anys a llegir-la (sort que Ana Llurba em va deixar el seu exemplar!). I vaig trigar encara més a tenir exemplars per vendre a la llibreria, a través d’un proveïdor un pèl estraperlista que allargassava el termini de lliurament com si es tractés d’una delicada tortura prehitita.

Mentrestant, les notícies sobre Pánico el Pánico arribaven a través del soroll digital i de les converses amb clients i companys. Els llibres, però, seguien sense arribar (havíem trencat relacions amb el lamentable proveïdor d’estil prehitita). Parlava amb distribuïdors, llançava correus electrònics al buit binari, instruïa missatgers transatlàntics i res. La feliç circumstància que Andrea Valdés passava una temporada a Buenos Aires va fer possible finalment mantenir una relació més fluïda.

Per aquesta raó em fa molt feliç el #dempeus de dijous 13 d’octubre: vindrà l’editora Marina Gersberg (que pilota l’editorial amb Luciano Lutereau), presentarem Plan de ahorro de Fabiola Feyt i tindrem títols de Pánico el Pánico (no gaires, perquè ens els porta dins d’una maleta) i confio que trobarem la manera de tenir-ne més, més endavant.

Los huérfanos de Jorge Carrión, sensació de viure

A propòsit de Le Park de Bruce Bégout vaig publicar un tuit que deia “Quan ja no es viu la vida sinó que s’experimenta el viure”, i diria que Los huérfanos de Jorge Carrión encara va un pas més enllà: quan ja no n’hi ha prou amb viure la vida sinó que es desitja experimentar la sensació de viure. 

A la novel·la, la humanitat no ateny la utòpica societat del coneixement perquè la revolució tecnològica està al servei de la societat de la sensació. La Història, per exemple, ja no és font de coneixement ni de disputes intel·lectuals: és el pretext per experimentar la sensació de viure determinats episodis històrics. El llenguatge publicitari de la societat de consum determina, doncs, la direcció dels avenços científics i el resultat és que viure la vida no és suficient, cal aspirar construir simulacres alternatius per no perdre’s altres experiències vitals possibles.

Vestigis estratificats de creences

Hi ha novel·les com Los huérfanos en les quals l’amenaça de l’spoiler s’aixeca no solament sobre l’entrellat, sinó també sobre la construcció, sobre la manera com estableix la seva pròpia versemblança des de dins. No parlaré, doncs, de la manera com s’alterna la història al búnquer amb la història de la Tercera Guerra Mundial, ni de com la veu del narrador esdevé cada cop més ambigua, laberíntica i inquietant. Perquè m’entengui tothom: és spoling anunciar que a un determinat capítol de True Detective hi ha un tràveling de l’hòstia, perquè priva del plaer de descobrir-lo, encara que aixafar la guitarra d’aquesta manera no afecti al seguiment de l’entrellat.

Vestigi de creences

Només afegiré, doncs, que el contrast entre la crònica de la construcció del sistema de simulacres planetari i la narració de la caiguda en la vida pura i simple, quan la màscara tecnològica s’esfondra i no hi ha cap altra possibilitat que viure la vida, és espectacular.  

El bigoti i la qüestió del gènere

Ara se m’acut que això del gènere literari és un problema que apareix quan vols explicar-te. Quan llegeixes una novel·la, si és versemblant, l’acceptes, potser hi penses en algun moment de desconcert, però devores les pàgines condicionat per l’extranyesa i en gaudeixes i prou. El bigoti d’Emmanuel Carrère, per exemple, m’ha semblat brutal. Literalment. L’ús eficaç del punt de vista i la imaginació de l’autor a l’hora d’explorar l’argumentació del protagonista, i com aquesta argumentació condiciona la percepció dels esdeveniments i de l’entorn fins a extrems tan excèntrics com coherents, tot plegat m’ha semblat al·lucinant. Literalment també.

Nova perspectiva dels estranys artefactes que apareixen a l'horitzó en determinades circumstàncies.

Ara bé, a l’hora de mirar d’explicar-la no sé ben bé si ficar-la en el sac del thriller psicològic o si podria etiquetar-se com a novel·la de terror. Encabir-la dins de la cosa fantàstica però que no se sortís de les convencions del realisme, que amb una ambigüitat calculada anés deixant indicis d’una altra cosa més ominosa, secreta, indicible. La manera con el protagonista explica la pel·lícula People will talk, o els trucs d’alguna novel·la negra m’han semblat força autoreferencials:

Absurd, esclar, inversemblant, tan absurd i tan inversemblant com aquelles pel·lícules policíaques en què el suspens dissimula els defectes de construcció, com ara Les diabòliques o Hush... hush, sweet Charlotte, en què els conspiradors, mentre orquestren les seves aparicions falsament sobrenaturals, es passen el dia tranquil·litzant la seva desgraciada víctima, dient-li: «Estàs cansada, amor meu, descansa, ja passarà...» Exactament el que li deien, o, més ben dit, el que es deia a si mateix. (p.98)

Els ancians no parlen de rituals. Tampoc no se n'han detectat indicis.

En qualsevol cas, El bigoti ha estat la lectura més sensacional de l’estiu. No sé quants cops he llegit el final. Potser caldrà veure la pel·lícula per resoldre el dilema.

El típic post de Sant Jordi

 


Per Sant Jordi sempre apareix un llibre per auxiliar-me. Un misteri. És el llibre que pot satisfer tant la fam dels lletraferits més perepunyetes com el desig de teca de la bona dels lectors més desacomplexats, és a dir: dels lectors. El llibre sense peròs. Enguany aquest llibre és El franctirador d’Albert Pijuan. 

En el meu cas de lector erràtic, perquè hi trobo un dels temes que més m’apassionen: la representació de la consciència en la novel·la; el gran tema, de fet —tinc pendent el vistiplau de crítics i acadèmics— de la narrativa —de la literatura en general?— del segle XX i, som-hi!, del segle XXI. La manera de tractar-lo és, literalment, excepcional.

També és excepcional Cartes mortes, de David Gálvez: una novel·la epistolar en què l’entrellat no es troba en la peripècia sinó en la fluctuació de les obsessions literàries del narrador protagonista. Un llibre que s’adreça, per tant, a un públic més reduït, encara que no necessàriament de lletraferits perepunyetes: els perepunyetes són sempre perepunyetes, és la seva desgràcia. Què hi farem!

Un altre membre afortunat i estrany del catàleg de l’editorial Les males herbes és Alteracions d’Adrià Pujol, un recull de narracions que té molt de setge literari a la paradoxa i que obliga sovint a rellegir, de manera que duplica o triplica el gaudi de moltes pàgines. Només per això ja és una excel·lent inversió.

També és, diguem-ne, un artefacte paradoxal, procedent del vessant més oulipià de la cosa literària, Totes les estacions de França d’Oriol Ponsatí-Murlà, un treball d’orfebreria narrativa lúdica al·lucinant.

Sembla que gastaré l’adjectiu excepcional en aquest post. O els adjectius en general. Ara la culpa és de L’endemà de tot, de Lluís Calvo, una novel·la rara, amb moltes veus garbellades per un narrador protagonista un pèl desordenat, que ravaleja per les seves pròpies històries i preocupacions i per les històries i preocupacions dels seus amics, amb excursos, marrades i repeticions amb variacions que trobava molt a faltar. Compte! És una novel·la de butaca, no de metro.

new mYnd del Colectivo Juan de Madre ha estat tot un descobriment. Faig tard amb aquest autor, ja ho sé, però és la gràcia dels #dempeus: que comences a llegir un llibre per cortesia, per dir quatre mots amb un cert fonament abans de l’acte, i et trobes absolutament encantat per una història literalment fantàstica. No cal dir que La insólita reunión de los nueve Ricardo Zacarías es troba entre les pròximes lectures.

Una altra visita a l’obrador d’Aristas Martínez abans de continuar: La segunda vida, escrit per Matías Candeira i il·lustrat per Javier Jubera: una història densa i delicada amb humits ressons lovecraftians i d’una bella tristesa sobrenatural. I a més a més, el llibre és preciós.

Ara que em sento confortable en el terreny de la fantasia, és el torn d’una novel·la amb un gran sentit de l’humor i amb el monstre més maligne, entremaliat i entranyable que m’he trobat mai. És, òbviament, El monstre de Hawkline, de Richard Brautigan: un western gòtic tot terreny que no defrauda gens.

La casa de hojas de Mark Z. Danielewski és terror innominable.

Terrorífica és també Le ParK, de Bruce Bégut, una distopia que com una sala de miralls deformadors d’un parc temàtic ens torna, però, una imatge aberrant i exacta de la tangible realitat real.

I tot esmentant la realitat real, ara m’adono que el realisme realista es troba força lluny de les meves darreres lectures. Fins i tot l’hiperrealisme minimalista de l’excel·lent Taipéi de Tao Lin o Lolito de Ben Brooks han de fer servir filtres o limitacions deliberades per provocar l’addicció de llegir-los.

Un cas similar seria el de Kassel no invita a la lógica, d’Enrique Vila-Matas, potser no el millor Vila-Matas però sí un gran Vila-Matas, amb el benentès que un pet d’Enrique Vila-Matas conté més literatura que molts patracols sobrevalorats. A banda del fet que la novel·la transcorre a la Documenta de 2012, i per tant amb connexions literàries amb Mario Bellatin i Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) d’Albert Forns, entre d’altres, m’ha fascinat la generositat amb què el narrador s’acosta a la creació aliena. Una actitud que val la pena destacar, perquè és a partir de la lectura sense prejudicis que és possible sorprendre’s i descobrir grans obres, ja sigui en el món de l’art, ja sigui en la cosa literària.

I un cas diferent seria una de les bombes de la temporada: Deu de desembre de George Saunders. Brutal, i punt.

Veig que m’estic allargant massa, que hores d’ara ja hi ha massa recomanacions de Sant Jordi pertot i que em sembla que no contribueixo gaire a aclarir res. Acabaré aquesta part del post amb dues lectures obligatòries: 

Els nois de Toni Sala, una novel·la duríssima sobre la mort i el destí, a la manera de les grans tragèdies clàssiques però amb personatges que de tan propers fan mal. 

La nostra vida vertical, de Yannick Garcia, un excel·lent recull de relats que confirma la solidesa de Barbamecs i que eleva les expectatives sobre futurs llibres. Estic segur que no ens defraudarà.

Ara és el torn dels llibres ajornats. Les raons són diverses. Si heu arribat fins aquí, potser us interessa saber-ne algunes.

Llibres-fetitxe: reservats a l’espera que un cas d'extrema urgència de bona literatura els rescati de la lleixa o de la pila. Seria el cas d’Irrupciones, de Mario Levrero, un conjunt d’articles de premsa —de la breu crònica a la ficció pura i dura— que em penso prendre com a píndoles en situacions d’emergència.

Llibres que la devoció m’empeny a ajornar-ne la lectura amb la intenció de gaudir del plaer de l’espera. Seria el cas de Tres historias pringlenses, Margarita (un recuerdo) i El testamento del mago tenor de César Aira. Diria que no cal comentar res més.

Llibres que he tastat i que m’han impressionat i que trobo que calen dies de vacances per llegir-los amb el mínim possible d’interrupcions, com Ànima de Wajdi Mouawad, Un hombre al margen d’Alxandre Postel o Noves impressions d’Àfrica de Raymond Roussel.

Artefactes estranys que vaig abandonar perquè abans no hi connectava i ara ja sí: ultraBrutal de Mike Ibáñez, que trobareu per 3€ a Continuarà comics. 

Etc.

L'endemà de tot, de Lluís Calvo

Per casualitat, l’any passat vaig topar successivament amb tres novel·les que compartien una mateixa estratègia, si bé es veritat que cadascuna ho feia de manera ben diferent: un narrador en primera persona que en comptes de reportar directament els diàlegs que manté amb un altre personatge, els dóna indirectament, matisats i interpretats, però de manera sigui possible netejar en part les interferències del narrador. 

La primera va ser Magma, de Lars Iyer, primera part d’una trilogia que confio que l’editorial Pálido Fuego reprengui ben aviat. El narrador, aquí, és clarament manipulador i profundament antipàtic i cal, per tant, desconfiar-ne. La segona va ser La experiencia dramática de Sergio Chejfec, una lliçó magistral de funambulisme literari, amb un narrador que explica una llarga conversa tot passejant; una novel·la que sembla que pugui fracassar en qualsevol moment però que l’autor sosté amb elegància fins al final. Una meravella absoluta. La tercera va ser Moo Pak, de Gabriel Josipovici, la qual vaig abandonar quan n’havia llegit unes cinquanta pàgines, potser perquè després de les dues novel·les anteriors el recurs em cansava, o no m’acabava de convèncer com estava plantejat, o potser perquè em desagradava una certa intenció d’agradar a un determinat tipus de lector.

No hi havia pensat més fins a L’endemà de tot, de Lluís Calvo. En aquest cas, en Giralt, el protagonista narrador, tampoc reporta directament les converses que manté amb els altres personatges, sinó que les dóna també matisades i interpretades, no tan sols pel seu punt de vista, sinó també per les matisacions i interpretacions, reals o suposades, dels altres personatges. Un exercici de risc que en mans de l’autor s’ha convertit en moltes pàgines meravelloses. Sobretot perquè un cop s’ha detectat el recurs, s’oblida per submergir-se en la història. Una novel·la radicalment contemporània amb el Raval com a centre i uns personatges molt i molt propers que ravalegen pels grans temes com la precarietat, la maduresa, el romanticisme, la identitat, etc. amb un to contingut, sense grandiloqüències i sí amb molta convicció.

El franctirador, d'Albert Pijuan

Que el protagonista es digui Krzysztof, que visqui a la Polònia de l’any 1991 i que el títol sigui El franctirador, tot plegat em feia arrufar el nas. Sort que la novel·la s’encarrega de desarrufar-lo ben aviat. L’hivern a un país de l’est que mira de recompondre’s després del canvi de règim és un cronòtop molt eficaç per crear un ambient opressiu contundent. Bé, la contundència en realitat no és cosa només del cronòtop —gràcies, Bakhtin!— sinó mèrit de l’autor, Albert Pijuan, que l’administra amb elegància.

Fantasies, secrets, prejudicis, fanatismes, odis... El jove protagonista d’El franctirador creix entre la misèria d’un microcosmos on ha anat a parar el rebuig d’una societat castigada per la violència de la dictadura que s’esfondra i també per la violència d’un sistema nou que s’erigeix sobre les runes. Krzysztof mira d’entendre un món de sobreentesos, de malentesos, de silencis i altres mecanismes per sobreviure entre la por, amb un coneixement del món que li arriba brut, trencat, que converteix la innocència, o la candidesa si es vol, en una bomba de rellotgeria. Pum!