Fer-se

Publicat originalment a LletrA

Fer-se llengua

Els ventres de la terra va suscitar unes poques però elogioses crítiques que coincidien a l'hora d'assenyalar la maduresa de la proposta estètica de Francesc Serés. Francesc Guerrero atribuïa ben aviat i amb encert, en una ressenya titulada significativament "L'essència de l'home", la singular textura de la prosa a tres factors que tenen a veure amb la formació de l'autor: estudis en Antropologia i Belles Arts i el coneixement profund d'un paisatge habitat per personatges inspirats per l'experiència. L'atenció al detall respon a una manera d'entendre la literatura que aspira a provocar l'emoció estètica sense renunciar a la reflexió sobre la condició humana. Tot a partir d'un coneixement del món compromès amb la vida, la seva vida i la dels altres. Francesc Serés defuig conscientment tant el preciosisme costumista com les modes urbanes més o menys reeixides que llavors proliferaven.

L'arbre sense tronc va gaudir d'un ressò més ampli que mantenia els elogis a la naturalitat i densitat de la prosa de Francesc Serés, amb el matís que l'estructura narrativa reflectia una major domini de les eines literàries. A "Els llocs i els altres", Ponç Puigdevall destaca estratègies com l'ús de l'el·lipsi per "oferir al lector perspectives inèdites del món". Manel Ollé observa que amb l'allunyament dels espais de la obvietat "renuncia a reproduir esquemes o arquetips i a encadenar els fets en un argument travat". Malgrat que el llibre es divideix en les tres parts encapçalades per la denominació canònica de les parts d'una història —"Presentació", "Nus" i "Desenllaç"—, Francesc Serés eludeix precisament el tronc narratiu i ordeix el llibre directament de les arrels a les branques. Una "argúcia irònica", en paraules de Jordi Puntí. La vida d'Assís, el protagonista, s'intueix a partir d'uns moments significatius al voltant de dos temes constants: com el paisatge imposa la seva autoritat per perpetuar una determinada forma de vida, i com la relació conflictiva entre món urbà i món rural pertorba aquesta autoritat.

Francesc Serés assoleix el major grau de complexitat narrativa i de risc estètic amb Una llengua de plom. Una certa èpica de la quotidianitat que prové de les obres anteriors s'escampa per un teixit d'històries on la presència dels altres i de l'entorn sembla un conjunt de fotografies d'alta resolució. La densitat i la precisió de l'estil permetrien ampliar-les sense témer una pixel·lació que les fes incomprensibles. Amb aquest llibre arriba el reconeixement definitiu i unànime de l'autor com una de les veus més sòlides i ambicioses de la literatura catalana contemporània. Tretze relats numerats en ordre invers, cadascun protegit amb un text titulat amb l'expressió "full de ceba" precedida de l'ordinal corresponent, com un àlbum fotogràfic.

La fotografia, de fet, és una altre eina que Francesc Serés ha assajat per captar el territori de les seves tres primeres novel·les, aplegades finalment en un sol volum: De fems i de marbres. Una visita a la seva web mostra com forma part del procés d'aprehensió d'una experiència particular per bastir un territori literari, el seu Saidí, a la manera de Yoknapatawpha de William Faulkner o Región de Juan Benet. Però l'eina principal és la llengua, i la lectura atenta i crítica de la tradició literària dóna a Francesc Serés l'estil que fa possible una trilogia on el compromís amb les persones i els paisatges d'una memòria antiga troben una forma per perdurar a la literatura.

Fer-se home

Després de la prosa densa i mítica de De fems i de marbres, l'aparició de La força de la gravetat —Premi Crítica Serra d'Or 2007— va representar un canvi arriscat i reeixit que va desorientar a alguns lectors. En una entrevista, Francesc Serés respon a Lluís Bonada "en canviar els temes volia canviar l'estil, no volia ser esclau d'un tipus d'estil determinat". Aquest llibre de relats comparteix amb l'obra anterior l'atenció a les històries quotidianes que esdevenen singulars quan esdevenen matèria literària. Però el paisatge del llibre és ara Catalunya, un país on tot costa més, com si la força de la gravetat fos major que a la resta del món. I el temps és el present. La fragilitat de l'ésser humà i la necessitat de tenir cura dels altres són els dos temes que s'entrellacen al llarg del llibre, amb històries on predomina el paisatge que limita entre la gran ciutat i el camp, les rodalies industrials on la gent mira de guanyar-se la vida, un medi que imposa unes regles severes que sovint marquen el cos per sempre.

L'estil sembla més senzill, amb una prosa exacta i essencial, però com bé observa Xavier Pla "Serés és un formidable constructor de frases, i el ritme d'aquesta frase seva, que és complexa i sinuosa, de vegades molt llarga i elàstica, està directament relacionat amb la manera tan personal que té d'explicar el món".

La matèria primera —Premi Nacional de Literatura 2008— és un pas encara més radical en aquesta aposta. Francesc Serés aborda un gènere, la crònica, al qual aporta el seu bagatge literari. A partir d'unes entrevistes, en el camí que mena de la persona al personatge hi ha la creació d'una versemblança que emana del propi text. No es tracta tant de ser fidel a la realitat com de crear una obra capaç de transmetre la singularitat d'una mena d'històries que ens resulta familiar, que hem escoltat moltes vegades amb tot de variacions, però a les quals aquest llibre restitueix tota la seva complexitat, amb una mirada crítica i sensible que no defuig la reflexió sobre la Catalunya actual. Aquest recull de vint-i-quatre narracions és més aspre que el llibre anterior: el tema és com es guanyen la vida les persones, la matèria primera del país. Un tema difícil que demana molta seguretat en les eines literàries; en aquest sentit, Sam Abrams destaca "el coratge i la dignitat humana, intel·lectual i artística d'enfrontar-se amb aquesta Catalunya i explicar-nos-la fil per randa sense maquillatge i sense subterfugi".

Els camps de força és un projecte en curs, encara inèdit, que tractarà sobre la immigració a les terres de ponent, en la línia de La matèria primera. Però no sembla que clogui una trilogia tancada; al conte "Morir a Barcelona", publicat al 2009 encara que podria pertànyer perfectament a La força de la gravetat, el narrador escriu:

"Continuo sense entendre res. De vegades penso que és perquè no hi ha res a entendre, que tot això és un conte sense ensenyança final, de vegades, que en té moltes, tot depèn del moment en què torno a llegir tot el que va passar, que és el mateix que no tenir-ne cap."

Però per arribar a no entendre res ha calgut sentir-se a prop de les persones, endinsar-se en els seus pensaments i convertir-los en literatura, créixer moralment entre la identificació amb les seves inquietuds i el distanciament necessari per no perdre la perspectiva.

Fer-se literatura

El risc que representa Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig també va sorprendre els lectors. En aquesta ocasió perquè Francesc Serés utilitza el drama teatral per acostar-se de manera crítica a la tradició literària sense abandonar, però, els temes centrals de la seva obra. Si bé l'autor ha mostrat l'afinitat amb alguns escriptors a través de la incorporació i reelaboració de temes, cites i recursos formals, com a dramaturg es pregunta directament per la transmissió de la memòria històrica i pel valor de l'herència cultural i literària.

Els protagonistes són tres clàssics medievals, cadascun dels quals s'enfronta a un moment decisiu de la seva vida: un Ramon Muntaner que defensa la seva manera d'escriure la Història, un Ramon Llull que pateix els intens de manipulació dels seus deixebles, un Jaume Roig que lluita contra la imposició d'una determinada manera d'entendre l'honorabilitat i les aparences. Tres situacions que plantegen aspectes ben actuals sobre la relació entre l'individu i la pressió del poder, que davalla —terrenal o diví— de dalt de tot fins a l'entorn més íntim dels protagonistes: la família, els amics, les amants o els deixebles. Com molt bé apunta Lluís Muntada, es tracta "d'un llibre que explota el palimpsest, la deformació, l'exercici conscient de treballar sobre els materials de la tradició per aconseguir —com apunta Shklovski— que allò conegut des de sempre sembli experimentat per primera vegada."

Contes russos és un pas encara més arriscat i sobretot lúdic a l'hora de qüestionar la manera com es transmet l'herència literària. Es tracta d'una antologia d'autors russos probables on trobem, per exemple, el conte que dóna títol a La força de la gravetat: "La guerra contra els voromians", situat a una comarca on la força de la gravetat és major que a la resta del món i que per aquesta raó pateix tot el pes de la repressió a l'estil soviètic. Els contes han gaudit d'un llarg procés d'escriptura i de revisions, de manera que no pot sorprendre l'afinitat entre els temes que tracten aquests autors russos possibles i els temes que recorren l'obra de Francesc Serés. Es tractaria, doncs, d'una tradició marginal en la història de la literatura russa que l'autor crea i s'apropia. La distància espacial, temporal i estètica, configuren un cronotopos la versemblança del qual emana de l'escriptura, fruit de la lectura apassionada i del desig d'emulació.

El sentit de l'humor amb què escriu la presentació de cada autor, on s'acumulen tota mena de tòpics periodístics i enciclopèdics, subratlla el sentit lúdic de l'operació, juntament amb la xarxa d'al·lusions literàries —que comença per la seva pròpia obra i s'estén a escriptors que admira. Aquest actitud contrasta, però, amb el drama que viuen molts personatges. Un contrast que resulta eficaç com a estímul per plantejar una clara aposta moral, sense caure, però, en l'adoctrinament capellanesc: l'èpica quotidiana, la fragilitat de les persones en un medi hostil, les estratègies de determinades d'estructures de parentesc i de producció per sobreviure a revolucions i desastres, la relació entre individu i poder, etc. són temes universals que troben en aquest llibre una forma precisa d'obrir nous interrogants amb lucidesa.

Fer-se en curs

Els epígrafs "Fer-se llengua", "Fer-se home", "Fer-se literatura" no al·ludeixen a les etapes superades d'una evolució, aspiren a destacar el to que predomina en un període determinat de l'obra de Francesc Serés, amb el benentès que tots tres hi són presents sempre. L'adequació de la llengua a cadascun dels gèneres literaris que ha conreat, el compromís ètic que va de l'anàlisi de l'experiència personal a la creació literària i el diàleg lúcid amb la tradició són, fins ara, probablement els trets més destacables de l'obra de Francesc Serés. Un esquema segurament pobre per descriure una trajectòria excepcional i un esquema, per sort, provisional davant una obra en curs, oberta a estímuls insospitats.