Ara que prendre
una cervesa i una tapa al bar de tota la vida s’ha convertit en una experiència
gastronòmica, o que visitar una exposició és més una experiència museística que
passar l’estona, cal llegir Le Park de Bruce Bégout. Per explicar la subjecció
de la vida quotidiana a les regles del parc temàtic, quan ja no es viu la vida
sinó que s’experimenta el viure, Bégout narra l’experiència definitiva: Le
ParK, fruit de la bogeria i la lucidesa i la fortuna d’un artista de la
neuro-arquitectura. Situat a una illa remota, accessible només a una selecta
minoria, amb atraccions que hibriden l’impossible, amb personal camuflat de
turista que fins i tot estalvia als clients de debò l’expressió de meravella o
d’horror davant de les atraccions, Le ParK sotmet els visitants a una violació
constant de la seva consciència.
dilluns, 17 de febrer del 2014
diumenge, 16 de febrer del 2014
El propòsit de l’any
Cada vegada que
he intentat acomplir un propòsit pel nou any, he tingut èxit. Sempre. Fins ara. Tothom sap que aquests rituals estan abocats al fracàs, forma part del
joc; si no fos així, es podrien emprendre en qualsevol època de l’any, però llavors seria
sense la necessària solidaritat en el fracàs amb amics i familiars. Una solidaritat que
defineix, en realitat, l’esperit del repte.
Perdre és guanyar. I guanyava sempre. Ara, però, escric
això. M’havia proposat reprendre el bloc i ho he fet. I ha estat dur, molt dur,
perquè vaig decidir-ho cap al maig de l’any passat. Mesos amb erra i sense durant els quals he aconseguit no publicar res,
malgrat els estímuls que amenaçaven de trencar la decisió: les exposicions de
Bolaño, Pasolini i Espriu, descobertes com Juan Tallón, llibres com Librerías
de Jorge Carrión, visites il·lustres, esdeveniments d’abast universal com l’exposició
de David Bowie, els 50 anys de Doctor Who o la publicació de La casa de hojas, els
#dempeus, connexions aparentment secretes entre llibres i autors, els sotracs del món editorial, i tantes
coses que m’empenyien cap al teclat. Sense èxit.
O sí. Perquè escriure,
en el fons, és fàcil. Massa i tot. Aquest post n’és la prova.
Fotografies: Eduard Escoffet i Josep Pedrals s'ho fan a Laie CCCB. Jordi Carrión signa exemplars de Librerías. Javier Calvo, Ana S. Pareja i Robert Juan Cantavella parlen de La casa de hojas al CCCB.
diumenge, 21 d’abril del 2013
El típic post de Sant Jordi
Volia escriure un post de recomanacions de Sant Jordi amb l’esperança que fos recomanable, de manera que si algú cercava recomanacions recomanables el recomanés. Però al final, com de fet em temia, tan sols m’han sortit algunes notes apressades de llibres que trobo que val la pena tenir en compte.
Justificació de la meva contribució als recomanats de Laie CCCB
Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) d’Albert Forns és un cas excepcional. Quan vaig llegir una versió anterior a la definitiva només vaig saber objectar unes poques observacions: la llibertat de composició i d’estil em semblaven esplèndids, i l’únic retret diguem-ne compositiu el vaig descartar després d’adonar-me que la manera com l’afronta l’autor és més encertada. El tema, la peripècia i la forma converteixen la novel·la en la candidata ideal per als clients habituals del CCCB. I més enllà, per a qualsevol persona que vulgui gaudir llegint un bon llibre.
El regal de Gliese de Víctor Nubla és, com dic al blog de la llibreria, la novel·la anticrisi per excel·lència: diversió, ciència ficció, evasió i crítica, tot alhora per només 10€. Una novel·la que al principi recomanava amb discreció perquè em pensava que tenia una certa vocació marginal, però que al final els lectors m’han contradit i demostrat que pot fer gaudir a un públic molt més ampli.
Magma, de Lars Iyer, és una de les grans sorpreses de la temporada. És com si Thomas Bernhard fos un londinenc instal·lat a Williamsburg. Un gran lector de Bernhard —que per cert no és hipster— m’ha agraït la recomanació, de manera que ja tinc la confirmació necessària per estendre-la a tothom.
Malgrat el risc de convertir-me en un llibreter encasellat, no em puc estar de recomanar almenys dues de les tres darreres novetats de César Aira: Relatos reunidos és una joia que aplega escrits dispersos que fins ara resultava difícil trobar, molts dels quals són simplement genials. Entre los indios és una malabarisme típic de César Aira, amb un detall críptic que quan l’haureu llegida, en parlarem. El vaig començar a llegir a l’avió, quan tornava de Londres, i em va resultar impossible aturar les rialles, de manera que vaig haver d’ajornar la lectura unes hores.
Gallinas de Madera és un gran Bellatin. A més a més, té l’avantatge que es pot recomanar a tothom. El libro uruguayo de los muertos és també una gran novel·la —sembla que Mario Bellatin es troba en un moment creatiu excepcional— però té un inconvenient a l’hora de recomanar-lo: cal conèixer bé la seva obra per gaudir-ne plenament. Pensava escriure un post amb el títol «Aprengui Bellatin sense dificultat», però Gallinas de madera m’ha permès deixar-lo per a més endavant.
La experiencia dramática de Sergio Chejfec és brutal, brutal, una novel·la al voltant del punt de vista que se sosté gràcies a un desplegament de recursos molt savi i fascinant. La recomano als amics més lletraferits.
Nuestro iglú en el ártico de Mario Levrero, un recull de narracions que competeix amb un altre gran llibre de l’autor que recomano d’ençà que va sortir: Nick Carter (se divierte mientras el lector es asesinado y yo agonizo). Sense descartar en cap cas el meravellós Caza de conejos. L’únic argument és que sóc molt feliç quan llegeixo Mario Levrero.
Very Important Books
Afamats, d’Ester Andorrà amb il·lustracions de Nú Mret i epíleg de Mireia Vidal-Conte, és un llibre que molts esperàvem i que per fi s’ha fet realitat. Entre les seves pàgines hi ha la sensibilitat, la contenció —i per tant la saviesa— d’una poeta que ha fet de la generositat el seu estendard. Compreu-lo, c*ll*ns!
El parèntesi més llarg és potser el millor llibre de Tina Vallès o, almenys, és el que més m’ha fet gaudir. Em sembla que no cal dir res més d'una escriptora que fa anys que segueixo amb addicció.
Chavs, d’Owen Jones, un llibre urgent per desmuntar el discurs neoliberal que vol convertir els més desfavorits per la crisi en paràsits i justificar d'aquesta manera retallades injustificables. Contra l’omnipresència de la xerrameca economicista, uns arguments sòlids i necessaris.
L’escombra del sistema, de David Foster Wallace: dues noves editorials que han contribuït a estendre encara més la plaga de les indies (Edicions del Periscopi i Pálido Fuego) han coincidit a l’hora de situar aquest títol entre els primers del seu catàleg. La deessa Literatura no deixa de sorprendre’m amb les seves entremaliadures.
No Soy Sidney Poitier, de Percival Everett: estic convençut que l'expressió "autèntic festí literàri" es va encunyar per celebrar que algun dia es publicaria aquest llibre.
No Soy Sidney Poitier, de Percival Everett: estic convençut que l'expressió "autèntic festí literàri" es va encunyar per celebrar que algun dia es publicaria aquest llibre.
Llibres ajornats
De Primer viaje de Denton Welch només n’he llegit unes 40 pàgines i he decidit reservar-me’l per als dies de vacances: En la juventud està el placer va ser un gran descobriment i sospito que aquest nou lliurament d’Alpha Decay exigeix les hores mortes de l’estiu per assolir el seu punt exacte i devorar-lo amb fruïció.
Plens de vida, de John Fante: me l'han recomanat dos amics amb un criteri literari molt seductor. Cap a la bossa!
El dimoni a cada pas, de Donald Ray Pollock: exactament per la mateixa raó que el llibre anterior. I a més a més, vindrà al Festival Primera Persona.
Matèria primera, de Jörg Fauser: estic segur que si l’hagués llegit estaria a l’apartat de llibres importants. He tingut el privilegi d’assistir a alguns moments de la seva gestació i s’ha convertit en una lectura imprescindible per després de Sant Jordi, quan l’àngel devolucionari hagi arrasat la llibreria i tornin els dies tranquils. Ah, no: que després vindrà el #dempeus amb Eli Gras i La Olla Expréss, i després el Festival Primera Persona, i després el #dempeus lowplugged de l’Eduard Escoffet i Bradien, i després l’exposició de Pasolini i després...
Plens de vida, de John Fante: me l'han recomanat dos amics amb un criteri literari molt seductor. Cap a la bossa!
El dimoni a cada pas, de Donald Ray Pollock: exactament per la mateixa raó que el llibre anterior. I a més a més, vindrà al Festival Primera Persona.
Matèria primera, de Jörg Fauser: estic segur que si l’hagués llegit estaria a l’apartat de llibres importants. He tingut el privilegi d’assistir a alguns moments de la seva gestació i s’ha convertit en una lectura imprescindible per després de Sant Jordi, quan l’àngel devolucionari hagi arrasat la llibreria i tornin els dies tranquils. Ah, no: que després vindrà el #dempeus amb Eli Gras i La Olla Expréss, i després el Festival Primera Persona, i després el #dempeus lowplugged de l’Eduard Escoffet i Bradien, i després l’exposició de Pasolini i després...
I bé, ho deixo aquí, que cal preparar la llibreria per a una diada de Sant Jordi molt especial: tindrem signatures!
dissabte, 16 de març del 2013
El futur de les llibreries
M’han convidat al
Bookcamp de Kosmopolis 2013 a parlar del futur de les llibreries i el primer
dubte que tinc està relacionat amb la distància temporal. Si parlem d’un futur
proper, de cinc o deu anys, la resposta tindria a veure amb la superació de les
crisis —la crisi econòmica que ens afecta a tots i la crisi crònica del món editorial—
i amb la implantació del llibre digital. Si parlem d’un futur llunyà, cent anys
per exemple, la resposta tindria a veure amb la possibilitat que la idea o
concepte de llibre sigui residual en la transmissió de coneixement, d’històries
o simplement de dades. En el primer cas, parlaríem de la reinvenció de la
llibreria: el comerç de llibres ha anat canviant al llarg de la història perquè
la sola existència de llibres, tant se val que sigui en forma de rotlle, còdex
o arxiu digital, garanteix l’existència de llibreries. En el segon cas, les
llibreries desapareixerien i no passaria res.
Per raons de proximitat
temporal, sospito que ens interessa parlar a curt termini. Les crisis econòmica
i editorial estan, com és lògic, entrelligades de tal manera que resulta
difícil parlar-ne per separat. Els hàbits de consum canvien i encara que
demà mateix se superés miraculosament la crisi econòmica aquests hàbits
perdurarien. Les retallades i l’augment de les taxes acadèmiques, per exemple, han
obligat els estudiants a cercar alternatives a la compra de llibres: per les
facultats universitàries circulen bibliografies amb milers de títols que es
poden descarregar fàcilment de magatzems de bits online. Desapareix la idea que
els estudis tenen la utilitat, a banda d’omplir algunes línies del currículum,
de formar una biblioteca personal per a tota la vida.
La crisi, a més a més, provoca canvis irreversibles: si es ven menys, les llibreries comprem menys, algunes tanquen, i la precària bombolla editorial es desinfla amb conseqüències per a tot el sector: darrerament hem assistit a importants canvis en la distribució comercial i logística amb la sensació de contemplar un campi qui pugui, però sense temps o voluntat de seure i reordenar el sector. Només que la distribució de llibres es racionalitzés, a la manera de França o Alemanya, les llibreries guanyaríem una mica de marge comercial, en molts casos suficient per sobreviure una mica més.
Com serà, doncs,
la llibreria del futur? A veure si aquesta tarda, amb la bona companyia de Ricardo
Rendon (Abracadabra llibres), Josep Cots (Llibreria Documenta), Paco Camarassa
(Negra y Criminal) sota la batuta de Martín Gómez (El ojo fisgón) aquestes
notes serveixen de res i en podem treure l’entrellat.
La crisi, a més a més, provoca canvis irreversibles: si es ven menys, les llibreries comprem menys, algunes tanquen, i la precària bombolla editorial es desinfla amb conseqüències per a tot el sector: darrerament hem assistit a importants canvis en la distribució comercial i logística amb la sensació de contemplar un campi qui pugui, però sense temps o voluntat de seure i reordenar el sector. Només que la distribució de llibres es racionalitzés, a la manera de França o Alemanya, les llibreries guanyaríem una mica de marge comercial, en molts casos suficient per sobreviure una mica més.
Un altre aspecte
molt important de la distribució és que els clients no entenen els casos en els
quals un llibre publicat a Barcelona pugui trigar una setmana a arribar a la
llibreria. Contra l’eficàcia dels hipermercats online, que poden emmagatzemar
centenars de milers de títols amb disponibilitat immediata, caldria oposar un
sistema de distribució més racional que permeti atendre les peticions dels
clients en un termini raonable.
I si parlem d’hipermercats
online, toca parlar també de llibre digital. Per experiència puc afirmar que la
pirateria és la pràctica habitual entre les persones que llegeixen ebooks. Uns
quants anys d’atenció al client m’han confirmat que els qui solen tenir
problemes amb el DRM són precisament els qui compren un ebook per primer cop i en
comptes de seguir les instruccions pensen que el procés és similar a baixar-se
una edició pirata. Quan els expliques què es Adobe Digital Editions,
al·lucinen. Les raons per les qual la gent pirateja són diverses, encara que hi
predomini la noció d’estalvi. Ara mateix, per exemple, tenim una exposició
sobre Roberto Bolaño i no n’he pogut fer la bibliografia digital perquè no hi
ha cap ebook de Roberto Bolaño que es pugui comprar. Trobar-los de franc a la
xarxa, en PDF, ePub o Mobipocket, amb més o menys qualitat, és fàcil, però si
algú vol pagar per llegir-los, no pot fer-ho.
Els hipermercats
online ofereixen, però, un DRM molt més restrictiu que el d’Adobe Digital
Editions. A canvi, el procés de compra és més senzill. La tàctica consisteix
a associar un determinat entorn tecnològic a la compra d’ebooks per capturar el
client per sempre, dificultant que els ebooks comprats fora d’aquest entorn s’hi
puguin llegir, o dificultant que els ebooks comprats dins d’aquest entorn es puguin
llegir en dispositius aliens.
Com dic sempre,
no penso perdre el temps defensant el llibre de paper o l’ebook: som a les beceroles
de la cosa digital aplicada a l’edició i resulta difícil aventurar com es distribuirà
l’ús de cada format en el futur. Sí voldria, però, aclarir un algunes de coses. Se sol comparar l’evolució
del llibre digital amb la música, tot oblidant dos factors essencials. En
primer lloc, el llibre de paper és el format; un CD, una cassette, un disc de vinil o un arxiu MP4 no sonen: cal
un dispositiu. En segon lloc, les circumstàncies de la lectura i de l’audició són
diferents: es pot escoltar música amb la mateixa atenció que es llegeix un
llibre, però la música exigeix una mobilitat que no és imprescindible en el
llibre —es pot escoltar música mentre es planxa la roba o pedalant a la
bicicleta, mentre que resulta més difícil pensar a llegir en les mateixes circumstàncies.
Se sol associar
llibre digital a progrés i llibre de paper a passat caduc. Fals: no podem
oblidar que la tecnologia ha afavorit molt la bibliodiversitat. D’una banda, amb
un nou renaixement —o plaga— de les editorials independent que treballen amb
poc personal, que controlen tot el procés d’edició còmodament des d’un ordinador:
contractació de drets, traduccions, correccions, impremtes... D’una altra
banda, cada cop són més l’editorials que s’han adonat que la supervivència
depèn de dotar al llibre de paper d’un valor com a objecte que el distingeixi d’un
eBook ben editat. I aquesta tendència també cal agrair-la a la tecnologia que ha
possibilitat l’ús de nous materials i dissenys. Si m’acompanyeu a la llibreria
us puc mostrar alguns exemples.
dissabte, 16 de febrer del 2013
Benvinguts a la llibreria
(imatge: carolita johnson)
“Les llibreries
tanquen. Quina pena.” Així comença l’article de Salvador Macip «Adéu a les llibreries» i aquesta generalització és la primera de les imprecisions de
l’article que afebleixen l’espectacular i provocadora i trencadissa línia
argumental. Una feblesa que sembla
deliberada, si tenim en compte que el post es presenta com un díptic, la segona
part del qual reivindica l’activisme cultural de les llibreries.
En realitat tanquen
algunes llibreries: patim una crisi econòmica que, en el sector del llibre,
s’ha afegit a la coneguda crisi estructural, a la bombolla llibresca que s’hi
ha patit sempre i al cèlebre canvi de paradigma. Tanquen llibreries com tanquen molts establiments comercials. Però,
per alguna raó, el tancament d’una llibreria té un significat que la converteix
en emblema, alhora, de la crisi econòmica i de la crisi cultural, perquè els lectors
compren menys (atur, retallades, incertesa) i les institucions (biblioteques,
museus, universitats, escoles, instituts, etc.) també compren menys.
Afegeix Salvador
Macip que anar a la llibreria, passejar-hi i comprar un llibre (és a dir:
practicar la compra lenta i reflexiva) és menys pràctic que comprar als hipermercats
online. Segons diu, seria millor sucumbir als cants de sirena dels algoritmes
dissenyats per xuclar la targeta de crèdit; uns algoritmes que no tan sols
tenen en compte les probables afinitats electives del comprador, sinó també l’estoc
disponible dels articles (quins cal destacar per reduir-ne un estoc immobilitzat)
i el marge comercial que els deixen els proveïdors (com més marge, més
possibilitats que l’algoritme servicial i eficaç recomani l’article).
A més a més, és
més saludable passejar i fullejar llibres a la llibreria que comprar immòbil
davant de la mateixa llum digital a la qual dediquem hores i hores d’altres
activitats, laborals o d’oci, perquè així exercitem tot el cos, des de les cames
fins al cervell, tot passant pels ulls i, fins i tot, els òrgans fonadors si s’hi esdevé
una conversa. Em sorprèn, i molt, que aquesta inesperada oda al consumisme
sedentari provingui d’algú amb formació mèdica. Que una cosa sigui poc o molt
pràctica depèn, com acabem de veure, de molts factors. Passejar, entrar a una
llibreria, llegir la selecció de novetats o escrutar el fons (és a dir: els llibres
que han perdurat a les lleixes gràcies a la lenta i conscient selecció dels lectors
al llarg de molts anys), per què ha de ser menys pràctic que un algoritme? Pot
ser més o menys pràctic en funció dels gustos i necessitats de cadascú. No es
pot generalitzar d’una manera tan poc eficaç, i menys encara quan s’accepten
tòpics consumistes amb un rerefons ideològic tenebrós.
És evident que
està canviant la forma d’accedir als llibres, i fa molts anys que les
llibreries ens esforcem per traslladar a internet el valor d’un ofici que ens
apassiona. I aquí la paraula ofici és important. Decep, i molt, que Salvador
Macip no s’hagi pres la molèstia d’esmentar cap exemple, entre els molts que pot trobar per internet, de llibreries que responen al canvi de paradigma que
vivim i que han pres iniciatives per adaptar-s’hi. També es veritat que si
desapareguessin les llibreries no desapareixerien ni els llibres ni la literatura
i als lectors no els faltaria teca de la bona.
Com a solució,
proposa “deixar de veure la llibreria a Catalunya com un establiment que ha de
quadrar els comptes a finals de mes” i que rebin subvencions. No hi estic d’acord:
les llibreries han de quadrar comptes per garantir-ne la independència. Una al
cosa seria que l’administració fes de mitjancera per afrontar una reconversiódel sector. Però això ja serà en un altre post.
dilluns, 23 de juliol del 2012
La lletra digital
El 20 de setembre
de 2010 es fa celebrar el col·loqui “La lletra digital: reptes i interrogants al voltant del llibre electrònic” al FAD. Un esdeveniment molt interessant, tant per la
rellevància dels participants com per l’ambició del tema. Com que no vaig poder
assistir-hi —i em fa ràbia, perquè treballo molt a prop—, em va alegrar molt
que les intervencions es recollissin en un llibre d’accés lliure. L’edició en
paper, com passa també amb l’Anuari Mèdia.cat, té un preu raonable: 10€. Malgrat
això, vaig decidir incorporar-lo al meu eReader per llegir-lo un altre cop i
veure com havia afectat el pas del temps a moltes de les coses que s’hi diuen.
M’ha sorprès, d’entrada,
el pes del PDF. Poc abans havia comprat dos eBooks en format ePub: La banda del Ciempiés de Mario Levrero i Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer de David Foster Wallace, que pesen 451 i 237 kb respectivament. La lletra
digital, en canvi, pesa 14.425 kb. Els PDFs comparables en extensió que tinc no
passen dels 600 kb. Evidentment, passar les pàgines és molt incòmode: aquesta
operació tan senzilla triga uns segons que semblen eterns i que entorpeixen
molt la lectura.
Un altre factor
que dificulta la lectura de Lletra digital en un eReader és que manté
exactament l'aspecte del llibre. Les pàgines, a dues columnes, estan dissenyades de tal manera que la informació és comprensible amb el llibre obert. Perdoneu
la mala qualitat de la imatge:
A l’eReader, si
es vol llegir amb un cos de lletra raonable, cada columna esdevé gairebé una
pàgina. Aquest 'gairebé' fa referència a les dues
o tres darreres línies d’una columna que apareixen a la pantalla abans de passar a la següent “pàgina” o
columna, que pot ser una imatge, un destacat, un box o caixa amb informació
sobre els ponents, unes fotografies, etc. Un disseny que, com deia, queda molt bé
en el llibre de paper o en un dispositiu electrònic que permeti una lectura
còmoda a doble pàgina. En un eReader, però, és molt confús.
Al costat del PDF
hi hauria d’existir l’opció d’accedir a una versió, en PDF o en ePub, adaptada a les característiques d'un eReader. No és una consideració gratuïta: és un dels temes que
es van tractar al col·loqui, i a l'Anuari Mèdia.cat, tot mantenint l'analogia, sí que hi ha l'opció.
Hi ha la tendència a traslladar el llibre al format digital sense renunciar al disseny original i hi ha la tendència d’adaptar l’edició a les característiques del medi. No cal dir que estic a favor de la segona opció, perquè la primera pot presentar molts inconvenients.
Hi ha la tendència a traslladar el llibre al format digital sense renunciar al disseny original i hi ha la tendència d’adaptar l’edició a les característiques del medi. No cal dir que estic a favor de la segona opció, perquè la primera pot presentar molts inconvenients.
Al torn de
preguntes, un dissenyador objectava això:
Dieu que els formats fixos no són interessants o no són interessants per a l’eReader, però a mi, com a dissenyador, el que m’importa és com està distribuït el text. M’interessa com jo llegeixo i m’interessa la tipografia, l’interlineat, una sèrie de valors que són la meva professió. I l’e-reader això ho trenca totalment. L’ePub l’odio, no m’agrada. Com a lector et treu el valor afegit que et podria donar un llibre en format analògic. En canvi, el PDF, que és el format tancat, precisament, sí que t’ho concreta i t’ho tanca. Per tant, a mi, tots els elements que tanquen el contingut com a lector m’ajuden. I en aquest cas, l’eReader al contrari, em dóna un valor que no és afegit. Només perquè em costa tenir‑ho tot junt.
Crec que el valor
afegit que un dissenyador pot donar a un eBook es pot trobar de moltes maneres,
si es pensa en digital. Com a lector, el valor d’un format tancat pot ser
negatiu, encara que satisfaci plenament el desig del
dissenyador de controlar la seva obra.
Hauria de manar
sempre la llegibilitat, encara que tal cosa signifiqui sacrificar aspectes
estètics de la maquetació. La resposta de Juan González, director general de
Grammata, és molt encertada:
El que dius és: «Quan jo componc una pàgina, poso la imatge aquí, el text amb el seu paràgraf aquí, és just el que vull fer per ressaltar aquesta part o l’altra...». És a dir, compons una pàgina perquè es llegeixi en aquest ordre i d’aquesta forma. Aquesta és la virtut del PDF, que, independentment de la màquina amb la qual la llegeixis, sempre tindrà la pàgina fixa.
Però el món canvia. I canvia perquè hi ha gent que llegeix en una pantalla de tres polzades i mitja d’un telèfon mòbil, llegeix en una pantalla de quatre polzades i mitja, llegeix en un e-reader de cinc polzades o en un ePub de set polzades. Els sistemes de reproducció tenen unaqualitat que és que la mida de la pantalla pot canviar. I la mida de la pantalla és un tema molt important.
A la versió en
PDF de La lletra digital s’ha optat per mantenir un disseny que és coherent en paper i només en determinades circumstàncies és útil en digital. Per sort,
al llibre es poden llegir intervencions que refuten aquesta decisió.
dilluns, 16 de juliol del 2012
Coses de la manca d'estil
![]() |
| Lloc on diuen que s'amaga l'estil |
Em vaig aturar a
Bilbao i ja no vaig saber com continuar el blog. Ni angoixa provocada per la
manca d’inspiració, ni manca de temes que em vingués de gust compartir: hi he
pensat sovint al llarg d’aquest gairebé mes i mig de silenci i he arribat a la
conclusió que tot plegat és cosa de la manca d’estil.
No em refereixo, però, al conreu d’un estil propi, destil·lat al llarg d’anys d’assaigs, errors, emulacions —per afinitat o per rebuig—, etc. Seria un propòsit massa ambiciós i molt probablement abocat al fracàs, i qui sap si al ridícul. Un estil que em convingués seria una cosa més general: prosa periodística dels anys trenta, assaig espectacle a l’estil d’Eloy Fernández Porta, subjecte-verb-predicat, etc. Un estil del qual deduiria un grapat de trets imitables i anar fent a partir d’aquí.
Tenia la sensació que
escriure s’assemblava a escoltar música: que les paraules i els temes fluirien,
es dispersarien i es retrobarien seguint una certa pauta que es desvelaria en
el procés. Com escoltar música: no com compondre-la o
interpretar-la.
No em refereixo, però, al conreu d’un estil propi, destil·lat al llarg d’anys d’assaigs, errors, emulacions —per afinitat o per rebuig—, etc. Seria un propòsit massa ambiciós i molt probablement abocat al fracàs, i qui sap si al ridícul. Un estil que em convingués seria una cosa més general: prosa periodística dels anys trenta, assaig espectacle a l’estil d’Eloy Fernández Porta, subjecte-verb-predicat, etc. Un estil del qual deduiria un grapat de trets imitables i anar fent a partir d’aquí.
![]() |
| Apassionada discussió nocturna sobre quina cosa sigui l'estil |
![]() |
| Nens que juguen a estil i amagar |
Però no és així,
malgrat que amb llibres com No leer d’Alejandro Zambra, o com Yoga para los que pasan del yoga, de Geoff Dyer —que
llegeixo per culpa de José, el crackde Laie Pau Claris—, hagi intuït una certa facilitat per trobar un tema,
omplir-lo de digressions i que al final el tema i les anècdotes s’organitzin
admirablement però, sense perdre importància, restin un pas enrere, com a
senyal de respecte cap a l’estil.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)









