Duel Carles Rebassa vs. Sebastià Portell a Laie CCCB

Ahir vam gaudir d’una gran jornada pugilística en un escenari atípic: la llibreria Laie CCCB. Tots dos rivals, Carles Rebasa i Sebastià Portell, malgrat que mantenen alguns paral·lelismes vitals, van exhibir estils molt diferents durant l’enfrontament. Va ser, sens dubte, una celebració d’aquesta diferència.

Mentre Sebastià Portell mirava de desconcertar l’oponent amb tècniques de collage de combat que posaven al dia la boxa experimental dels anys 70, Carles Rebassa desorientava rival i públic gràcies a la solidesa i eficàcia dels moviments i al virtuosisme en l’ús del punt de vista.

Malgrat que es tractava d’un combat literari, l’esportivitat va prevaler i es van evitar les tècniques de combat usuals en la crítica literària. Els púgils van defugir en tot moment el menfotisme irònic, el capelletanisme críptic o fer la traveta.

Els temes de cada round (El lloc del desig, l’amistat, la culpa, la família i la identitat) van ser defensats amb força i elegància per tots dos, de manera que el duel, i no podia ser cap altra manera, es va resoldre en empat. Els aficionats així ho van entendre i van tancar la vetllada amb una gran ovació.

Pánico el Pánico

 

 

A l’íntimament mítica entrevista que em va concedir, César Aira parlava d’una novel·la “de un joven escritor que me imitaba, deliberada y confesadamente, a modo de homenaje”. Un artefacte literari, doncs, estrictament necessari: La últimade César Aira, d’Ariel Idez, publicada per una editorial minúscula i gairebé secreta: Pánico el Pánico.

Vaig trigar alguns anys a llegir-la (sort que Ana Llurba em va deixar el seu exemplar!). I vaig trigar encara més a tenir exemplars per vendre a la llibreria, a través d’un proveïdor un pèl estraperlista que allargassava el termini de lliurament com si es tractés d’una delicada tortura prehitita.

Mentrestant, les notícies sobre Pánico el Pánico arribaven a través del soroll digital i de les converses amb clients i companys. Els llibres, però, seguien sense arribar (havíem trencat relacions amb el lamentable proveïdor d’estil prehitita). Parlava amb distribuïdors, llançava correus electrònics al buit binari, instruïa missatgers transatlàntics i res. La feliç circumstància que Andrea Valdés passava una temporada a Buenos Aires va fer possible finalment mantenir una relació més fluïda.

Per aquesta raó em fa molt feliç el #dempeus de dijous 13 d’octubre: vindrà l’editora Marina Gersberg (que pilota l’editorial amb Luciano Lutereau), presentarem Plan de ahorro de Fabiola Feyt i tindrem títols de Pánico el Pánico (no gaires, perquè ens els porta dins d’una maleta) i confio que trobarem la manera de tenir-ne més, més endavant.

Los huérfanos de Jorge Carrión, sensació de viure

A propòsit de Le Park de Bruce Bégout vaig publicar un tuit que deia “Quan ja no es viu la vida sinó que s’experimenta el viure”, i diria que Los huérfanos de Jorge Carrión encara va un pas més enllà: quan ja no n’hi ha prou amb viure la vida sinó que es desitja experimentar la sensació de viure. 

A la novel·la, la humanitat no ateny la utòpica societat del coneixement perquè la revolució tecnològica està al servei de la societat de la sensació. La Història, per exemple, ja no és font de coneixement ni de disputes intel·lectuals: és el pretext per experimentar la sensació de viure determinats episodis històrics. El llenguatge publicitari de la societat de consum determina, doncs, la direcció dels avenços científics i el resultat és que viure la vida no és suficient, cal aspirar construir simulacres alternatius per no perdre’s altres experiències vitals possibles.

Vestigis estratificats de creences

Hi ha novel·les com Los huérfanos en les quals l’amenaça de l’spoiler s’aixeca no solament sobre l’entrellat, sinó també sobre la construcció, sobre la manera com estableix la seva pròpia versemblança des de dins. No parlaré, doncs, de la manera com s’alterna la història al búnquer amb la història de la Tercera Guerra Mundial, ni de com la veu del narrador esdevé cada cop més ambigua, laberíntica i inquietant. Perquè m’entengui tothom: és spoling anunciar que a un determinat capítol de True Detective hi ha un tràveling de l’hòstia, perquè priva del plaer de descobrir-lo, encara que aixafar la guitarra d’aquesta manera no afecti al seguiment de l’entrellat.

Vestigi de creences

Només afegiré, doncs, que el contrast entre la crònica de la construcció del sistema de simulacres planetari i la narració de la caiguda en la vida pura i simple, quan la màscara tecnològica s’esfondra i no hi ha cap altra possibilitat que viure la vida, és espectacular.  

El bigoti i la qüestió del gènere

Ara se m’acut que això del gènere literari és un problema que apareix quan vols explicar-te. Quan llegeixes una novel·la, si és versemblant, l’acceptes, potser hi penses en algun moment de desconcert, però devores les pàgines condicionat per l’extranyesa i en gaudeixes i prou. El bigoti d’Emmanuel Carrère, per exemple, m’ha semblat brutal. Literalment. L’ús eficaç del punt de vista i la imaginació de l’autor a l’hora d’explorar l’argumentació del protagonista, i com aquesta argumentació condiciona la percepció dels esdeveniments i de l’entorn fins a extrems tan excèntrics com coherents, tot plegat m’ha semblat al·lucinant. Literalment també.

Nova perspectiva dels estranys artefactes que apareixen a l'horitzó en determinades circumstàncies.

Ara bé, a l’hora de mirar d’explicar-la no sé ben bé si ficar-la en el sac del thriller psicològic o si podria etiquetar-se com a novel·la de terror. Encabir-la dins de la cosa fantàstica però que no se sortís de les convencions del realisme, que amb una ambigüitat calculada anés deixant indicis d’una altra cosa més ominosa, secreta, indicible. La manera con el protagonista explica la pel·lícula People will talk, o els trucs d’alguna novel·la negra m’han semblat força autoreferencials:

Absurd, esclar, inversemblant, tan absurd i tan inversemblant com aquelles pel·lícules policíaques en què el suspens dissimula els defectes de construcció, com ara Les diabòliques o Hush... hush, sweet Charlotte, en què els conspiradors, mentre orquestren les seves aparicions falsament sobrenaturals, es passen el dia tranquil·litzant la seva desgraciada víctima, dient-li: «Estàs cansada, amor meu, descansa, ja passarà...» Exactament el que li deien, o, més ben dit, el que es deia a si mateix. (p.98)

Els ancians no parlen de rituals. Tampoc no se n'han detectat indicis.

En qualsevol cas, El bigoti ha estat la lectura més sensacional de l’estiu. No sé quants cops he llegit el final. Potser caldrà veure la pel·lícula per resoldre el dilema.

El típic post de Sant Jordi

 


Per Sant Jordi sempre apareix un llibre per auxiliar-me. Un misteri. És el llibre que pot satisfer tant la fam dels lletraferits més perepunyetes com el desig de teca de la bona dels lectors més desacomplexats, és a dir: dels lectors. El llibre sense peròs. Enguany aquest llibre és El franctirador d’Albert Pijuan. 

En el meu cas de lector erràtic, perquè hi trobo un dels temes que més m’apassionen: la representació de la consciència en la novel·la; el gran tema, de fet —tinc pendent el vistiplau de crítics i acadèmics— de la narrativa —de la literatura en general?— del segle XX i, som-hi!, del segle XXI. La manera de tractar-lo és, literalment, excepcional.

També és excepcional Cartes mortes, de David Gálvez: una novel·la epistolar en què l’entrellat no es troba en la peripècia sinó en la fluctuació de les obsessions literàries del narrador protagonista. Un llibre que s’adreça, per tant, a un públic més reduït, encara que no necessàriament de lletraferits perepunyetes: els perepunyetes són sempre perepunyetes, és la seva desgràcia. Què hi farem!

Un altre membre afortunat i estrany del catàleg de l’editorial Les males herbes és Alteracions d’Adrià Pujol, un recull de narracions que té molt de setge literari a la paradoxa i que obliga sovint a rellegir, de manera que duplica o triplica el gaudi de moltes pàgines. Només per això ja és una excel·lent inversió.

També és, diguem-ne, un artefacte paradoxal, procedent del vessant més oulipià de la cosa literària, Totes les estacions de França d’Oriol Ponsatí-Murlà, un treball d’orfebreria narrativa lúdica al·lucinant.

Sembla que gastaré l’adjectiu excepcional en aquest post. O els adjectius en general. Ara la culpa és de L’endemà de tot, de Lluís Calvo, una novel·la rara, amb moltes veus garbellades per un narrador protagonista un pèl desordenat, que ravaleja per les seves pròpies històries i preocupacions i per les històries i preocupacions dels seus amics, amb excursos, marrades i repeticions amb variacions que trobava molt a faltar. Compte! És una novel·la de butaca, no de metro.

new mYnd del Colectivo Juan de Madre ha estat tot un descobriment. Faig tard amb aquest autor, ja ho sé, però és la gràcia dels #dempeus: que comences a llegir un llibre per cortesia, per dir quatre mots amb un cert fonament abans de l’acte, i et trobes absolutament encantat per una història literalment fantàstica. No cal dir que La insólita reunión de los nueve Ricardo Zacarías es troba entre les pròximes lectures.

Una altra visita a l’obrador d’Aristas Martínez abans de continuar: La segunda vida, escrit per Matías Candeira i il·lustrat per Javier Jubera: una història densa i delicada amb humits ressons lovecraftians i d’una bella tristesa sobrenatural. I a més a més, el llibre és preciós.

Ara que em sento confortable en el terreny de la fantasia, és el torn d’una novel·la amb un gran sentit de l’humor i amb el monstre més maligne, entremaliat i entranyable que m’he trobat mai. És, òbviament, El monstre de Hawkline, de Richard Brautigan: un western gòtic tot terreny que no defrauda gens.

La casa de hojas de Mark Z. Danielewski és terror innominable.

Terrorífica és també Le ParK, de Bruce Bégut, una distopia que com una sala de miralls deformadors d’un parc temàtic ens torna, però, una imatge aberrant i exacta de la tangible realitat real.

I tot esmentant la realitat real, ara m’adono que el realisme realista es troba força lluny de les meves darreres lectures. Fins i tot l’hiperrealisme minimalista de l’excel·lent Taipéi de Tao Lin o Lolito de Ben Brooks han de fer servir filtres o limitacions deliberades per provocar l’addicció de llegir-los.

Un cas similar seria el de Kassel no invita a la lógica, d’Enrique Vila-Matas, potser no el millor Vila-Matas però sí un gran Vila-Matas, amb el benentès que un pet d’Enrique Vila-Matas conté més literatura que molts patracols sobrevalorats. A banda del fet que la novel·la transcorre a la Documenta de 2012, i per tant amb connexions literàries amb Mario Bellatin i Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) d’Albert Forns, entre d’altres, m’ha fascinat la generositat amb què el narrador s’acosta a la creació aliena. Una actitud que val la pena destacar, perquè és a partir de la lectura sense prejudicis que és possible sorprendre’s i descobrir grans obres, ja sigui en el món de l’art, ja sigui en la cosa literària.

I un cas diferent seria una de les bombes de la temporada: Deu de desembre de George Saunders. Brutal, i punt.

Veig que m’estic allargant massa, que hores d’ara ja hi ha massa recomanacions de Sant Jordi pertot i que em sembla que no contribueixo gaire a aclarir res. Acabaré aquesta part del post amb dues lectures obligatòries: 

Els nois de Toni Sala, una novel·la duríssima sobre la mort i el destí, a la manera de les grans tragèdies clàssiques però amb personatges que de tan propers fan mal. 

La nostra vida vertical, de Yannick Garcia, un excel·lent recull de relats que confirma la solidesa de Barbamecs i que eleva les expectatives sobre futurs llibres. Estic segur que no ens defraudarà.

Ara és el torn dels llibres ajornats. Les raons són diverses. Si heu arribat fins aquí, potser us interessa saber-ne algunes.

Llibres-fetitxe: reservats a l’espera que un cas d'extrema urgència de bona literatura els rescati de la lleixa o de la pila. Seria el cas d’Irrupciones, de Mario Levrero, un conjunt d’articles de premsa —de la breu crònica a la ficció pura i dura— que em penso prendre com a píndoles en situacions d’emergència.

Llibres que la devoció m’empeny a ajornar-ne la lectura amb la intenció de gaudir del plaer de l’espera. Seria el cas de Tres historias pringlenses, Margarita (un recuerdo) i El testamento del mago tenor de César Aira. Diria que no cal comentar res més.

Llibres que he tastat i que m’han impressionat i que trobo que calen dies de vacances per llegir-los amb el mínim possible d’interrupcions, com Ànima de Wajdi Mouawad, Un hombre al margen d’Alxandre Postel o Noves impressions d’Àfrica de Raymond Roussel.

Artefactes estranys que vaig abandonar perquè abans no hi connectava i ara ja sí: ultraBrutal de Mike Ibáñez, que trobareu per 3€ a Continuarà comics. 

Etc.

L'endemà de tot, de Lluís Calvo

Per casualitat, l’any passat vaig topar successivament amb tres novel·les que compartien una mateixa estratègia, si bé es veritat que cadascuna ho feia de manera ben diferent: un narrador en primera persona que en comptes de reportar directament els diàlegs que manté amb un altre personatge, els dóna indirectament, matisats i interpretats, però de manera sigui possible netejar en part les interferències del narrador. 

La primera va ser Magma, de Lars Iyer, primera part d’una trilogia que confio que l’editorial Pálido Fuego reprengui ben aviat. El narrador, aquí, és clarament manipulador i profundament antipàtic i cal, per tant, desconfiar-ne. La segona va ser La experiencia dramática de Sergio Chejfec, una lliçó magistral de funambulisme literari, amb un narrador que explica una llarga conversa tot passejant; una novel·la que sembla que pugui fracassar en qualsevol moment però que l’autor sosté amb elegància fins al final. Una meravella absoluta. La tercera va ser Moo Pak, de Gabriel Josipovici, la qual vaig abandonar quan n’havia llegit unes cinquanta pàgines, potser perquè després de les dues novel·les anteriors el recurs em cansava, o no m’acabava de convèncer com estava plantejat, o potser perquè em desagradava una certa intenció d’agradar a un determinat tipus de lector.

No hi havia pensat més fins a L’endemà de tot, de Lluís Calvo. En aquest cas, en Giralt, el protagonista narrador, tampoc reporta directament les converses que manté amb els altres personatges, sinó que les dóna també matisades i interpretades, no tan sols pel seu punt de vista, sinó també per les matisacions i interpretacions, reals o suposades, dels altres personatges. Un exercici de risc que en mans de l’autor s’ha convertit en moltes pàgines meravelloses. Sobretot perquè un cop s’ha detectat el recurs, s’oblida per submergir-se en la història. Una novel·la radicalment contemporània amb el Raval com a centre i uns personatges molt i molt propers que ravalegen pels grans temes com la precarietat, la maduresa, el romanticisme, la identitat, etc. amb un to contingut, sense grandiloqüències i sí amb molta convicció.

El franctirador, d'Albert Pijuan

Que el protagonista es digui Krzysztof, que visqui a la Polònia de l’any 1991 i que el títol sigui El franctirador, tot plegat em feia arrufar el nas. Sort que la novel·la s’encarrega de desarrufar-lo ben aviat. L’hivern a un país de l’est que mira de recompondre’s després del canvi de règim és un cronòtop molt eficaç per crear un ambient opressiu contundent. Bé, la contundència en realitat no és cosa només del cronòtop —gràcies, Bakhtin!— sinó mèrit de l’autor, Albert Pijuan, que l’administra amb elegància.

Fantasies, secrets, prejudicis, fanatismes, odis... El jove protagonista d’El franctirador creix entre la misèria d’un microcosmos on ha anat a parar el rebuig d’una societat castigada per la violència de la dictadura que s’esfondra i també per la violència d’un sistema nou que s’erigeix sobre les runes. Krzysztof mira d’entendre un món de sobreentesos, de malentesos, de silencis i altres mecanismes per sobreviure entre la por, amb un coneixement del món que li arriba brut, trencat, que converteix la innocència, o la candidesa si es vol, en una bomba de rellotgeria. Pum!

Cartes mortes de David Gálvez, o la gran novel·la argentina escrita en català

David Gálvez serà recordat, sens dubte, per haver complert amb excel·lència una vella profecia secreta. Ha publicat, contra el neguit dels incrèduls, la gran novel·la argentina escrita en català: Cartes mortes, bell títol capturat de l’expressió anglesa dead letter office. Una inusual novel·la epistolar que no s’està, però, de submergir-se quan toca en la seducció digital.

Sigui quin sigui el destinatari de les cartes, importa que el protagonista investigui la primera mítica traducció del Ferdydurke de Gombrowicz a l’espanyol, l’activitat de Duchamp a Buenos Aires o altres fets o al·lucinacions —Piglia, Hitler i Kafka o Tomás Eloy Martínez, Ibsen i el Palacio de las Aguas— que situen la capital argentina en el centre d’una conspiració orquestrada al voltant d’un sol individu, encara que tot comenci, diríem, a casa: amb Artaud i Palau i Fabre.

Tantes coses que la lectura avança al ritme de les moltes preguntes que suggereix. Per exemple: és important de debò determinar la hipotètica participació de Cortázar en la primera edició de Ferdydurke? Potser sigui important per a un fanàtic de Gombrowicz o de Cortázar, evidentment, però és important també si la recerca esdevé un dels fils principals d'aquesta novel·la. És a dir, és rellevant perquè és rellevant a Cartes mortes.

I més preguntes: quins són els límits de la interpretació per gaudir o comprendre una obra, literària o artística, o uns fets, històrics o urbanístics? És a dir: fins a quin punt els lectors no som res més que paràsits de les obsessions dels altres?

Taipéi de Tao Lin o la urbanografia del tedi

They say we are the chosen few, but we’re wasted

El tedi, l’ennui, l’spleen... és curiós que al segle XXI tornin aquests mots tan decadents, i més encara en plena crisi de la part més opulenta del planeta. Potser per això és tan fascinant Taipéi de Tao Lin, com ho és també La grande bellezza de Paolo Sorrentino, tan diferents l’una de l’altra però que tenen en comú un tema que podríem mirar de definir com l’art d’enfrontar-se al tedi, i un motiu: la festa no com a diversió sinó com a evasió, amb dosis més o menys tolerables de dolor. No són casos únics, és clar: César Aira, per posar un exemple caòtic, tracta el tedi juvenil de manera magistral a Cómo me reí.

Contra la cèlebre opinió de Breat Easton Ellis, Taipéi no m’ha semblat una novel·la avorrida. Al contrari, la sensació d’estranyament que provoca un narrador que flirteja amb la sociopatia o l’autisme, no ho tinc gaire clar, és el motor hipnòtic que impulsa la narració. Les idees de Paul, el protagonist; el seu, diguem-ne, món interior cal deduir-lo de la necessitat de contacte amb altres persones, de festes que sempre són un problema, de les impressions dels molts llocs per on transita, de les reaccions a les drogues, de les coses que menja, de les xarxes socials... La punta d’un iceberg  imprevist precisament perquè Paul és un escriptor i l’autor defuig els tòpics sobre les novel·les d’escriptors: ni simulacre de teoria literària més o menys emmascarada ni prolixes disquisicions sobre literatura i vida, malgrat les moltes ocasions que tindria per fer-ho.

Que una novel·la com Taipéi sigui possible és un enigma que val la pena afrontar.

Tao Lin a la llibreria. No semblava autista, i menys encara sociòpata.

 

Le ParK, de Bruce Bégout

 

Ara que prendre una cervesa i una tapa al bar de tota la vida s’ha convertit en una experiència gastronòmica, o que visitar una exposició és més una experiència museística que passar l’estona, cal llegir Le Park de Bruce Bégout. Per explicar la subjecció de la vida quotidiana a les regles del parc temàtic, quan ja no es viu la vida sinó que s’experimenta el viure, Bégout narra l’experiència definitiva: Le ParK, fruit de la bogeria i la lucidesa i la fortuna d’un artista de la neuro-arquitectura. Situat a una illa remota, accessible només a una selecta minoria, amb atraccions que hibriden l’impossible, amb personal camuflat de turista que fins i tot estalvia als clients de debò l’expressió de meravella o d’horror davant de les atraccions, Le ParK sotmet els visitants a una violació constant de la seva consciència.

El propòsit de l’any

Cada vegada que he intentat acomplir un propòsit pel nou any, he tingut èxit. Sempre. Fins ara. Tothom sap que aquests rituals estan abocats al fracàs, forma part del joc; si no fos així, es podrien emprendre en qualsevol època de l’any, però llavors seria sense la necessària solidaritat en el fracàs amb amics i familiars. Una solidaritat que defineix, en realitat, l’esperit del repte.

Perdre és guanyar. I guanyava sempre. Ara, però, escric això. M’havia proposat reprendre el bloc i ho he fet. I ha estat dur, molt dur, perquè vaig decidir-ho cap al maig de l’any passat. Mesos amb erra i sense durant els quals he aconseguit no publicar res, malgrat els estímuls que amenaçaven de trencar la decisió: les exposicions de Bolaño, Pasolini i Espriu, descobertes com Juan Tallón, llibres com Librerías de Jorge Carrión, visites il·lustres, esdeveniments d’abast universal com l’exposició de David Bowie, els 50 anys de Doctor Who o la publicació de La casa de hojas, els #dempeus, connexions aparentment secretes entre llibres i autors, els sotracs del món editorial, i tantes coses que m’empenyien cap al teclat. Sense èxit.

O sí. Perquè escriure, en el fons, és fàcil. Massa i tot. Aquest post n’és la prova.

 

Fotografies: Eduard Escoffet i Josep Pedrals s'ho fan a Laie CCCB. Jordi Carrión signa exemplars de Librerías. Javier Calvo, Ana S. Pareja i Robert Juan Cantavella parlen de La casa de hojas al CCCB.

El típic post de Sant Jordi

Volia escriure un post de recomanacions de Sant Jordi amb l’esperança que fos recomanable, de manera que si algú cercava recomanacions recomanables el recomanés. Però al final, com de fet em temia, tan sols m’han sortit algunes notes apressades de llibres que trobo que val la pena tenir en compte.

Justificació de la meva contribució als recomanats de Laie CCCB

Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) d’Albert Forns és un cas excepcional. Quan vaig llegir una versió anterior a la definitiva només vaig saber objectar unes poques observacions: la llibertat de composició i d’estil em semblaven esplèndids, i l’únic retret diguem-ne compositiu el vaig descartar després d’adonar-me que la manera com l’afronta l’autor és més encertada. El tema, la peripècia i la forma converteixen la novel·la en la candidata ideal per als clients habituals del CCCB. I més enllà, per a qualsevol persona que vulgui gaudir llegint un bon llibre. 

El regal de Gliese de Víctor Nubla és, com dic al blog de la llibreria, la novel·la anticrisi per excel·lència: diversió, ciència ficció, evasió i crítica, tot alhora per només 10€. Una novel·la que al principi recomanava amb discreció perquè em pensava que tenia una certa vocació marginal, però que al final els lectors m’han contradit i demostrat que pot fer gaudir a un públic molt més ampli. 

Magma, de Lars Iyer, és una de les grans sorpreses de la temporada. És com si Thomas Bernhard fos un londinenc instal·lat a Williamsburg. Un gran lector de Bernhard —que per cert no és hipster— m’ha agraït la recomanació, de manera que ja tinc la confirmació necessària per estendre-la a tothom. 

Les manies personals

Malgrat el risc de convertir-me en un llibreter encasellat, no em puc estar de recomanar almenys dues de les tres darreres novetats de César Aira: Relatos reunidos és una joia que aplega escrits dispersos que fins ara resultava difícil trobar, molts dels quals són simplement genials. Entre los indios és una malabarisme típic de César Aira, amb un detall críptic que quan l’haureu llegida, en parlarem. El vaig començar a llegir a l’avió, quan tornava de Londres, i em va resultar impossible aturar les rialles, de manera que vaig haver d’ajornar la lectura unes hores. 

Gallinas de Madera és un gran Bellatin. A més a més, té l’avantatge que es pot recomanar a tothom. El libro uruguayo de los muertos és també una gran novel·la —sembla que Mario Bellatin es troba en un moment creatiu excepcional— però té un inconvenient a l’hora de recomanar-lo: cal conèixer bé la seva obra per gaudir-ne plenament. Pensava escriure un post amb el títol «Aprengui Bellatin sense dificultat», però Gallinas de madera m’ha permès deixar-lo per a més endavant. 

La experiencia dramática de Sergio Chejfec és brutal, brutal, una novel·la al voltant del punt de vista que se sosté gràcies a un desplegament de recursos molt savi i fascinant. La recomano als amics més lletraferits. 

Nuestro iglú en el ártico de Mario Levrero, un recull de narracions que competeix amb un altre gran llibre de l’autor que recomano d’ençà que va sortir: Nick Carter (se divierte mientras el lector es asesinado y yo agonizo). Sense descartar en cap cas el meravellós Caza de conejos. L’únic argument és que sóc molt feliç quan llegeixo Mario Levrero. 

Very Important Books

Afamats, d’Ester Andorrà amb il·lustracions de Nú Mret i epíleg de Mireia Vidal-Conte, és un llibre que molts esperàvem i que per fi s’ha fet realitat. Entre les seves pàgines hi ha la sensibilitat, la contenció —i per tant la saviesa— d’una poeta que ha fet de la generositat el seu estendard. Compreu-lo, c*ll*ns!

El parèntesi més llarg és potser el millor llibre de Tina Vallès o, almenys, és el que més m’ha fet gaudir. Em sembla que no cal dir res més d'una escriptora que fa anys que segueixo amb addicció. 

Chavs, d’Owen Jones, un llibre urgent per desmuntar el discurs neoliberal que vol convertir els més desfavorits per la crisi en paràsits i justificar d'aquesta manera retallades injustificables. Contra l’omnipresència de la xerrameca economicista, uns arguments sòlids i necessaris. 

No sé si m’arribarà a temps He tingut sort i ha arribat a temps Las ilusiones, de Jonás Trueba, novetat de Periférica, una delicada novel·la de cambra al voltant del cinema, una petita joia que ja he fet circular entre els companys de la llibreria. 

L’escombra del sistema, de David Foster Wallace: dues noves editorials que han contribuït a estendre encara més la plaga de les indies (Edicions del Periscopi i Pálido Fuego) han coincidit a l’hora de situar aquest títol entre els primers del seu catàleg. La deessa Literatura no deixa de sorprendre’m amb les seves entremaliadures. 

No Soy Sidney Poitier, de Percival Everett: estic convençut que l'expressió "autèntic festí literàri" es va encunyar per celebrar que algun dia es publicaria aquest llibre.

Llibres ajornats

De Primer viaje de Denton Welch només n’he llegit unes 40 pàgines i he decidit reservar-me’l per als dies de vacances: En la juventud està el placer va ser un gran descobriment i sospito que aquest nou lliurament d’Alpha Decay exigeix les hores mortes de l’estiu per assolir el seu punt exacte i devorar-lo amb fruïció. 

Plens de vida, de John Fante: me l'han recomanat dos amics amb un criteri literari molt seductor. Cap a la bossa!

El dimoni a cada pas, de Donald Ray Pollock: exactament per la mateixa raó que el llibre anterior. I a més a més, vindrà al Festival Primera Persona. 

Matèria primera, de Jörg Fauser: estic segur que si l’hagués llegit estaria a l’apartat de llibres importants. He tingut el privilegi d’assistir a alguns moments de la seva gestació i s’ha convertit en una lectura imprescindible per després de Sant Jordi, quan l’àngel devolucionari hagi arrasat la llibreria i tornin els dies tranquils. Ah, no: que després vindrà el #dempeus amb Eli Gras i La Olla Expréss, i després el Festival Primera Persona, i després el #dempeus lowplugged de l’Eduard Escoffet i Bradien, i després l’exposició de Pasolini i després...

I bé, ho deixo aquí, que cal preparar la llibreria per a una diada de Sant Jordi molt especial: tindrem signatures!

El futur de les llibreries

M’han convidat al Bookcamp de Kosmopolis 2013 a parlar del futur de les llibreries i el primer dubte que tinc està relacionat amb la distància temporal. Si parlem d’un futur proper, de cinc o deu anys, la resposta tindria a veure amb la superació de les crisis —la crisi econòmica que ens afecta a tots i la crisi crònica del món editorial— i amb la implantació del llibre digital. Si parlem d’un futur llunyà, cent anys per exemple, la resposta tindria a veure amb la possibilitat que la idea o concepte de llibre sigui residual en la transmissió de coneixement, d’històries o simplement de dades. En el primer cas, parlaríem de la reinvenció de la llibreria: el comerç de llibres ha anat canviant al llarg de la història perquè la sola existència de llibres, tant se val que sigui en forma de rotlle, còdex o arxiu digital, garanteix l’existència de llibreries. En el segon cas, les llibreries desapareixerien i no passaria res. 

Per raons de proximitat temporal, sospito que ens interessa parlar a curt termini. Les crisis econòmica i editorial estan, com és lògic, entrelligades de tal manera que resulta difícil parlar-ne per separat. Els hàbits de consum canvien i encara que demà mateix se superés miraculosament la crisi econòmica aquests hàbits perdurarien. Les retallades i l’augment de les taxes acadèmiques, per exemple, han obligat els estudiants a cercar alternatives a la compra de llibres: per les facultats universitàries circulen bibliografies amb milers de títols que es poden descarregar fàcilment de magatzems de bits online. Desapareix la idea que els estudis tenen la utilitat, a banda d’omplir algunes línies del currículum, de formar una biblioteca personal per a tota la vida. 

La crisi, a més a més, provoca canvis irreversibles: si es ven menys, les llibreries comprem menys, algunes tanquen, i la precària bombolla editorial es desinfla amb conseqüències per a tot el sector: darrerament hem assistit a importants canvis en la distribució comercial i logística amb la sensació de contemplar un campi qui pugui, però sense temps o voluntat de seure i reordenar el sector. Només que la distribució de llibres es racionalitzés, a la manera de França o Alemanya, les llibreries guanyaríem una mica de marge comercial, en molts casos suficient per sobreviure una mica més. 

Un altre aspecte molt important de la distribució és que els clients no entenen els casos en els quals un llibre publicat a Barcelona pugui trigar una setmana a arribar a la llibreria. Contra l’eficàcia dels hipermercats online, que poden emmagatzemar centenars de milers de títols amb disponibilitat immediata, caldria oposar un sistema de distribució més racional que permeti atendre les peticions dels clients en un termini raonable. 

I si parlem d’hipermercats online, toca parlar també de llibre digital. Per experiència puc afirmar que la pirateria és la pràctica habitual entre les persones que llegeixen ebooks. Uns quants anys d’atenció al client m’han confirmat que els qui solen tenir problemes amb el DRM són precisament els qui compren un ebook per primer cop i en comptes de seguir les instruccions pensen que el procés és similar a baixar-se una edició pirata. Quan els expliques què es Adobe Digital Editions, al·lucinen. Les raons per les qual la gent pirateja són diverses, encara que hi predomini la noció d’estalvi. Ara mateix, per exemple, tenim una exposició sobre Roberto Bolaño i no n’he pogut fer la bibliografia digital perquè no hi ha cap ebook de Roberto Bolaño que es pugui comprar. Trobar-los de franc a la xarxa, en PDF, ePub o Mobipocket, amb més o menys qualitat, és fàcil, però si algú vol pagar per llegir-los, no pot fer-ho. 

Els hipermercats online ofereixen, però, un DRM molt més restrictiu que el d’Adobe Digital Editions. A canvi, el procés de compra és més senzill. La tàctica consisteix a associar un determinat entorn tecnològic a la compra d’ebooks per capturar el client per sempre, dificultant que els ebooks comprats fora d’aquest entorn s’hi puguin llegir, o dificultant que els ebooks comprats dins d’aquest entorn es puguin llegir en dispositius aliens. 

Com dic sempre, no penso perdre el temps defensant el llibre de paper o l’ebook: som a les beceroles de la cosa digital aplicada a l’edició i resulta difícil aventurar com es distribuirà l’ús de cada format en el futur. Sí voldria, però, aclarir un algunes de coses. Se sol comparar l’evolució del llibre digital amb la música, tot oblidant dos factors essencials. En primer lloc, el llibre de paper és el format; un CD, una cassette, un disc de vinil o un arxiu MP4 no sonen: cal un dispositiu. En segon lloc, les circumstàncies de la lectura i de l’audició són diferents: es pot escoltar música amb la mateixa atenció que es llegeix un llibre, però la música exigeix una mobilitat que no és imprescindible en el llibre —es pot escoltar música mentre es planxa la roba o pedalant a la bicicleta, mentre que resulta més difícil pensar a llegir en les mateixes circumstàncies.

Se sol associar llibre digital a progrés i llibre de paper a passat caduc. Fals: no podem oblidar que la tecnologia ha afavorit molt la bibliodiversitat. D’una banda, amb un nou renaixement —o plaga— de les editorials independent que treballen amb poc personal, que controlen tot el procés d’edició còmodament des d’un ordinador: contractació de drets, traduccions, correccions, impremtes... D’una altra banda, cada cop són més l’editorials que s’han adonat que la supervivència depèn de dotar al llibre de paper d’un valor com a objecte que el distingeixi d’un eBook ben editat. I aquesta tendència també cal agrair-la a la tecnologia que ha possibilitat l’ús de nous materials i dissenys. Si m’acompanyeu a la llibreria us puc mostrar alguns exemples.

Com serà, doncs, la llibreria del futur? A veure si aquesta tarda, amb la bona companyia de Ricardo Rendon (Abracadabra llibres), Josep Cots (Llibreria Documenta), Paco Camarassa (Negra y Criminal) sota la batuta de Martín Gómez (El ojo fisgón) aquestes notes serveixen de res i en podem treure l’entrellat.